AQUESTA TARDA, PER CASUALITAT, m’he vist immers en la presentació d’un llibre. No mencionaré ni el títol ni l’autora ni el lloc on s’ha presentat, però sí de com han interactuat perquè vull centrar-me en l’acte en si.
Tota presentació literària sol constar de tres subjectes, com a mínim, que són el llibre, l’autor i una persona convidada (l’editor, un periodista, un amic…). Ha estat la darrera opció en el cas d’avui. La dona ha arrencat parlant del tema de la novel·la, un tema que a ella la implicava de ple, una causa per la qual lluita encara. No, no en donaré més detalls. No cal que insisteixis. La dona, de pentinat i formes una mica matusseres, ha reiterat fins a l’extenuació com d’important era aquest llibre, que arribés als lectors, pel què explicava i com ho explicava. Tot això sense llegir-nos-en cap fragment, que de ben segur és el que esperava una part de l’audiència, ni tampoc deixar parlar la persona que més bé pot explicar-ho, l’escriptora.
Mentre la presentadora es repetia una vegada rere l’altra, m’he preguntat com deu ser viure aquest moment. D’una banda, és la culminació d’un projecte literari, la darrera estació d’un trajecte més o menys llarg i feixuc, però sempre personal, que és escriure un llibre. De l’altra, planteja un començament, el moment en què cal promocionar l’obra per donar-la a conèixer, el punt de partida de la comercialització. Aquí sí que no hi ha final, perquè sempre es pot dir que hi haurà un exemplar en alguna prestatgeria.
He tingut temps de pensar-hi i d’admirar les fotografies exposades que rememoraven la multitudinària manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, una vegada i dues i tres. Finalment, ha parlat l’escriptora. I ho ha fet com solen fer-ho els escriptors que he sentit en diverses ocasions, amb la humilitat i la precaució del cuiner que s’ha passat hores davant dels fogons i mostra els plats als comensals, a l’espera del primer tast. Amb un fil de veu, ha esbossat la història i la temàtica, ja coneguda. Sens dubte, les paraules senzilles, directes, viscudes, són les que arriben a qui escolta. Quan el discurs es fa feixuc sovint l’oient acaba patint d’indigestió i la boca de l’estómac es tanca.
Aleix Cabrera 