L’home del sostre d’estels

ME N’HAVIEN PARLAT TANT DE TU, d’aquells cafès de mitja tarda i les converses mantingudes al voltant d’una tassa, del teu bon humor i de les teves penúries, i ara que et tinc davant m’adono que les paraules et fan justícia. Si alguna cosa em sorprèn, sabent que t’has passat vint anys dormint al carrer, és aquest aire de bonhomia que desprenèn el teu posat i els gestos, i aquest somriure, que traspua una barreja d’ingenuïtat i de trapellereria alhora.

T’estenc la mà dreta per l’encaixada de rigor i em respons amb l’esquerra, “la bona”. Més tard en dedueixo el perquè, quan parles dels teus anys enganxat a la droga. Ara, només te’n queda una, de droga, i que no te la treguin, dius. Reconeixes sense vergonya que ets alcohòlic i que et permeten passar el dia amb un cartró de Don Simon i un cigaló -dos, si s’escauen- que tu t’encarregues a ordenar “curt de cafè i llarg de la resta”. Com el dinar, també el “paga l’estat”, exclames amb ironia.

Mentre els fumadors esgoten les cigarretes a la vorera de l’entrada, passem a l’interior. Fa estona que frises per mostra-me les dependències. Comencem per la recepció i els despatxos dels assistents socials, per plantar-nos a la teva cambra i descobrir-nos, en obrir l’armari, la teva estrella admirada, la Marilin Monroe, que tu anomenes “chochín”. Expliques que encara li falta l’acompanyant, un altre actor admirat, en Marlon Brando. Però deixes ben clar que “el padrino” no té lloc enmig de tanta intimitat i que el suro de la paret ja li estarà bé.

Deixem enrere la cambra que comparteixes amb un company, també resident, traspassem les dependències dels qui només s’hi estan unes nits, la cambra comuna amb televisor, llibres i jocs de taula, i pugem fins a l’àtic. Des que la llei antitabac va entrar en vigor, la vorera i el terrat són els dos únics llocs on podeu fumar. Em fixo també en l’hort urbà que hi teniu muntat i en les vistes que us ofereix l’edifici: les xemeneies del Poble-Sec, el port, la basílica de la Mercè… i com deu ser el cel de nit? Tu l’has vist de tots colors, el coneixes de sobres, l’hauràs patit i l’hauràs gaudit, fred, càlid i humit, durant els anys que has viscut sense sostre o, per què no, amb el teu sostre d’estels.