Identitat digital, un rastre compartit i inesborrable

“QUÈ ÉS LA IDENTITAT DIGITAL PROFESSIONAL i per què hem de crear-nos-en una?” Amb aquesta pregunta i mostrant a la sala com es presenten en xarxa els tres ponents que la seguiran, l’escritora i empresària Neus Arqués enceta la cinquena jornada 10encomunicació, que organitza l’ESCACC. Ja d’entrada, deixa de banda el qualificatiu “professional” per parlar només d’identitat, perquè a Internet tot s’hi barreja, des d’un blog personal, als articles publicats o les fotos en què ens han etiquetat. Aquesta identitat té molt a veure amb el “concepte de marca”, les “promeses de valor”, i la seva construcció és compartida, ja que la informació d’un mateix a la xarxa procedeix no només d’un mateix sinó també del que opinen o publiquen els altres.

Per a Arqués, definir una identitat digital consisteix a deixar clar què ens diferencia dels nostres iguals i per fer-ho no hem d’estar a Internet i prou, sinó que cal perseguir uns objectius. Preguntem-nos d’entrada com volem presentar-nos en xarxa, per què volem que se’ns conegui, quina faceta volem destacar… “Els objectius ens defineixen i a partir d’aquí haurem d’establir una estratègia”.

Els passos bàsics per definir la identitat digital són, segons Arqués:

1. Establir uns objectius, o com volem que se’ns conegui;
2. Quin és el nostre “target”, és a dir, a qui volem arribar;
3. Definir l’estratègia a seguir (tria de plataformes, per exemple);
4. Quin és el posicionament digital; i
5. Revisar la identitat digital periòdicament.

Recordem, però, que una part de la informació que hi ha a Internet sobre nosaltres prové del que diuen els altres i de com nosaltres hi interaccionem, i en aquest moment el monopoli de la informació es perd. Acceptem-ho: “Internet és la conversa més gran de la història”, però a diferència d’una conversa presencial, tot queda registrat i passa a integrar el nostre llegat digital. Per posar un exemple, amb aquest escrit em defineixo jo però també contribueixo a definir la identitat de tots aquells de qui parlo.

Per tant, cal construir la identitat digital a partir del que la xarxa diu de nosaltres i no exclusivament del que volem. Això implica:

1. Seguir estadístiques diàriament;
2. Seguir alertes amb eines diverses com Google Alerts i fer “egosurfing”, és a dir buscar-se un mateix a Internet (tant de la forma correcta però també incorrecta, per exemple, amb un sobrenom); i
3. Seguir agregadors, com ara Addictomatic o Socialmention.

Què passa quan, en cercar-se un mateix a Internet, apareix informació desfavorable? Si volem ser a la xarxa hem d’acceptar que les opinions són diverses, que la nostra tasca o els nostres escrits no agradaran per igual a tothom, i que no podrem evitar que hi hagi alguna crítica. Per tant, plantegem-nos les següents qüestions: Internet diu de mi el què vull que digui? Què diu que no hauria de dir? Què hauria de dir i no diu? Davant l’opinió negativa cal plantejar-se què diu, quina força té, qui la diu i si té raó o és infundada. Si és una mentida la desmentim amb cura, sense alimentar cap disputa, però si la crítica és certa també hem d’estar disposats a rebre’n.

“Qui més sap de mi sóc jo”, segons Anil Dash, per tant nosaltres hem de capgirar la balança perquè pesin més les referències positives i, per vehicular-les, hem de triar el canal idoni, allà on es parla d’un mateix o interacciona el “target”. En pot donar una pista, la cerca prèvia. Cal seleccionar el lloc on volem ser; més val fer-ho en pocs llocs i bé, que tenir una presència digital diluïda.

La creació del perfil adecuat també passa per una acurada tria de contactes, ja que el “networking” diu molt d’un mateix, amb qui interaccionem, a qui seguim, quins articles llegim… També cal gestionar la privacitat amb encert, ja que la xarxa està dissenyada per a la interacció, perquè hi aboquem dades personals. Un ha de posar límits a què vol compartir i què no, i fer-ho saber a les amistats, que també configuren la nostra identitat i privacitat.

Popular o rellevant?

Totes dues opcions són vàlides, en ocasions poden coïncidir, i depenen dels objectius perseguits. D’una banda, la popularitat comporta una audiència no segmentada del qui vol tenir el màxim de seguidors a Facebook o Twitter, o molts comentaris i seguidos al blog. En aquest cas és molt important una bona actualització de continguts. D’altra banda, la persona que vol ser rellevant, influent, sol publicar menys i fa una tria qualitativa del que difon. Avui, és molt valuós el perfil de “twittaire” que fa de cribador de continguts i difon enllaços a articles de temes concrets.

TRES PERIODISTES “ENXARXATS”

Precisament, tres “piuladors”, a més de periodistes, obren la segona part de la xerrada. Oriol Lladó destacta la importància de ser en llistes de Twitter, de com hi apareixem, perquè ens indica quin valor ens dóna la gent i quin grau d’influència tenim. L’home que va començar a bloguejar sobre qüestions vàries i que “piulava” amb poca constància, al principi, ha acabat professionalitzant el seu web que aglutina des de fotos, articles diversos i una finestra ben activa de Twitter. Per a ell, Delicious és una eina clau per al periodista d’avui.

El director de l’Agència Catalana de Notícies, Saül Gordillo, comparteix aquesta utilitat que és “la carpeta de retalls” del periodista d’ara. Recomana ser tasta-olletes amb les diverses plataformes per conèixer-ne les possibilitats. No és d’estranyar, doncs, que Gordillo vagi a tot arreu amb un ordinador portàtil, un iPad i un iPhone, que “a vegades també rep trucades”. És un dels periodistes més actius a la xarxa i aprofita el web, el Facebook i el Twitter per bolcar tota la informació produïda i parlar de tot, des d’articles publicats en premsa o fotoreportatges fins a comentaris personals, com ara el naixement d’un fill. Tot i posar límits en la privacitat, és partidari de donar alguna píndola d’humanitat.

Més gelosa de la informació personal és la periodista Karma Peiró que, havent passat per diversos mitjans (En.red.ando, La Vanguardia, 3cat24.cat) i veure com, en alguns casos, la informació es perdia, ha decidit penjar el material produït al seu blog i destinar-lo només al perfil professional, sense fotos ni comentaris personals. No podria prescindir d’aquesta eina com tampoc del Twitter, en canvi si que podria estar-se del Facebook, com els altres dos ponents.