LA MÉS VELLA DE TOTES FEIA TEMPS QUE HI DONAVA VOLTES, però mai no trobava l’ocasió de fer el salt definitiu. Aquest matí, sí que ho ha vist clar. Tot d’un plegat, un terrabastall eixordador al recinte veí les ha despertades.
-Què passa mare?
-Guaita, nous veïns! És la maquinària per a la descàrrega.
-No poden fer més soroll?
-Mi-te’ls, tots, com n’estan de distrets. Aquesta és la nostra per sortir d’aquí! Una oportunitat així potser no es torni a repetir, almenys mentre jo visqui.
-M’estimo més quedar-me.
-Va, que només seran unes hores… Segur que no vols venir? D’acord, llavors, fica’t a dins, que no et vegin. Si s’imaginen que totes dues som fora, hi haurà més rebombori.
La mare ha esperat que la filla s’ajacés en un racó fosc i càlid. A penes se la podia distingir si respirava fluixet. Ara era la seva. Ha guipat a fora una bona estona, a l’espera de l’instant oportú, quan tots estiguessin ben enfeinats i entretinguts amb la descàrrega veïnal, de la mateixa manera que el sol troba l’angle precís per incidir entre els porticons d’una finestra o les rengleres d’una persiana i projectar tot el seu esplendor a l’interior d’una cambra. A tocar de les onze del matí, també la lloba ha trobat la seva escletxa. Ha saltat. Ha saltat com feia anys que somiava. Ha saltat sense pensar-s’ho ni dues vegades. I el salt ha estat espectacular. Com si tot fos a càmera lenta, n’ha gaudit a cada segon, l’aire pentinant-la, els murmuris de sempre amplificats, i la calidesa d’una primavera incipient en tocar terra un altre cop.
Els seus captors no han trigat a donar l’alarma. Amb això, ja hi comptava. “Més emoció”, s’ha dit a si mateixa mentre posava cara i ulls als brams, rugits, piuladisses i tota mena de sons que cada dia escoltava des del cau. Per una vegada, ha despertat admiració entre el veïnat. Avui no s’ha parlat del magnífic plomatge rosat dels flamencs de Xile, ni de les gràcies dels simis que té al davant, ni de la delicadesa en gestos de les gaseles, ni tampoc de la magestuosa presència del lleó. Aquest cop, ha estat ella i la seva fugida el que ha causat sensació.
La resta d’animals no ha dubtat a festejar la proesa, mentre els responsables del zoològic corrien a pentinar el recinte i guiaven gairebé un miler de visitants en una zona segura. “Com si jo pretengués fer una altra cosa que no fos paladejar uns minuts de llibertat i glòria”, pensava la bèstia quan, tot d’una, ha notat la fiblada del captiveri. Abans de caure en el son més profund, encara ha pogut sentir-se l’estrella. No volia res més que això. La lloba, l’eterna oblidada, avui, fotografiada, temuda, mencionada i lloada, ha trobat aquella escletxa per encegar-los a tots. I ha brillat com mai.
[Conte inspirat en la notícia “Fugen dues llobes del zoo de Barcelona” / Música recomanada per a la lectura: “En Pere i el llop“, de Sergéi Prokófiev –al reproductor–, i “Dances with wolves“, de John Barry]
Aleix Cabrera 