LA JUTGESSA FA TARD. El cap de comunicació no para de repetir-li-ho, que haurien d’haver sortit abans, que no ha valgut la pena entretenir-se a parlar amb aquells tres empresaris, després de l’acte, perquè són dels que pregunten amb interès fictici però no afluixen… en definitiva, que van amb el temps just. Sort que ja s’ha vestit, pentinat i maquillat per al sopar. Així, no caldrà que la toquin gaire. No suporta posar-se en mans del altres. Ella és de les que prefereix tenir els altres a les seves, de mans.
–Bona nit Senyora Boragues! –profereix el jove que li obre la porta del taxi en arribar als estudis de televisió–. Ja patíem.
–Patir? Per què havien de patir?
–Dona, l’esperavem fa més d’un quart d’hora i no tenim gaire temps.
–Vinga, va, que ja sóc aquí, no? Per cert, té –li estampa el rebut de la carrera–, el tiquet del taxi. No el penso pagar pas jo. Això ho pagueu vosaltres!
–Sí, i tant. Deixim que li expliqui els passos abans que entrem a plató. Aviam, primer de tot, hi ha una petita recepció amb directius, empresaris…
(Més empresaris, valga’m Déu!, es diu a si mateixa la Clementina.)
–…i periodistes. N’han vingut d’estatals i tot! També l’atendrà la directora general. Serà una cosa breu. Els demano, a tots dos, siplau, que no s’entretinguin…
–A mi no m’has de dir res; en tot cas, li dius a ella! –li espeta la candidata a presidir l’alt tribunal, mentre s’estarrufa la fosca cabellera, retallada al mil·límetre, de serrell perfectament mesurat, i enfila les ulleres bifocals sobre el pont del nas.
Ell calla, abaixa el cap com també ho fa el responsable de comunicació, i travessen els frondosos jardins dels estudis de televisió. En Cosme té ben clara una cosa: si només hi hagués uns pantalons a la vista, segur que els duria la Boragues.
La recepció és un vist i no vist: encaixades de mans de rigor, somriures de portada, compliments de categoria i flaixos, molts flaixos. Només hi falta la catifa vermella i una mica més d’ordre entre càmeres i fotògrafs que s’abraonen els uns sobre els altres per tenir una imatge més de la jutgessa. Tot seguit, com un eixam, brunzeixen rere la reina fins a la sala de maquillatge.
–Prou! També heu de gravar com em col·loquen el micro? –La magistrada fa cara de pocs amics i els tanca la porta als nassos.
La següent escena de la Moragues passa al plató. Regidor, càmeres i la parella de presentadors comenten que hi ha hagut un canvi de butaques d’última hora. La Moragues ha vingut vestida d’un vermell cridander, igual que el decorat, i a sobre el vestit fa un joc de ratlles fines que, per pantalla, faran el molest efecte d’aigües. L’equip de vestuari duu dues americanes i diversos mocadors per tapar l’efecte i diferenciar la jutgessa del decorat. L’il·luminador proposa d’enfosquir el fons perquè destaqui sobre el negre.
–Tot aquest enrenou per un vestit! –exclama airosa la Clementina Boragues, feliç d’haver-se sortit amb la seva i veure’ls ballar al ritme de la seva tonada–. L’única cosa que m’havíeu de dir era que no portes un vestit com aquest i és justament el que us heu oblidat de dir-me!
El cap de comunicació i els productors del programa es miren resignats amb la certesa que tot allò de la vestimenta ho havien més que comentat, però no contradiran la magistrada. Tant hi fa! Ja ho diuen que la justícia és cega, el que no sabien és que també fos sorda.
[Música: ‘Abeja Maya’]
http://live1.goear.com/listen/f6356ffafe056fd6d139d92c182ffdb8/4dc9cd6e/sst5/mp3files/05032009/623847a8729387496ad09ea29ba644fc.mp3″
Aleix Cabrera 