El periodisme de proximitat a debat, al Media140

QUIN ÉS EL FUTUR DEL PERIODISME LOCAL? Per donar resposta a aquesta pregunta que sovint ens formulem a la redacció, m’atanso fins a l’edifici MediaTIC, on s’hi fa una taula rodona que modera la periodista Karma Peiró, en el marc del Media140 Barcelona. Intervenen el dinamitzador digital de ciutats, Pablo Muiño; l’editor d’AnoiaDiari.cat, Bernat Ferrer; el director de la XAL i d’Acció Local, Gabi Barragán, i dues editores i redactores de BlogueresdeSantMartí.net.

INTEGRAR LA COMUNITAT AL MITJÀ
Bernat Ferrer explica la iniciativa d’integrar la comunitat de blocaires i twitaires de l’Anoia al diari local. Van decidir evidenciar-la en pantalla ja que, d’una banda, els integraven al mitjà i cohesionaven la família de lectors, mentre que, de l’altra, s’enriquia el diari de més continguts. La proposta es va traslladar més endavant al web polític Directe.cat, del qual Bernat Ferrer n’és redactor, i de mica en mica diversos mitjans (Penedesfera, el Parlaemen…) han optat per fer més visible la comunitat de seguidors, fins i tot aglutinant-los en llistes concretes de Twitter.

REGULAR ELS CONTINGUTS DE LA XARXA?
Qui encén el debat és Gabi Barragán, quan pregunta si s’hauria de regular l’aportació de continguts a internet i qui hauria de fer-ho. El director de la XAL assegura que la xarxa planteja riscos, com ara que es difongui informació errònia o no prou contrastada. Però limitar qui pot bolcar-hi continguts és la solució? Massa sovint s’equipara internet a un mitjà de comunicació, quan ens trobem davant d’una plataforma, d’un canal, com ho és el paper. Què hauria passat si quan es va començar a produir paper en massa s’hagués limitat al cercle eclesiàstic, al govern de torn o a una determinada elit? Probablement circularia informació, però només una mena d’informació, la que els productors de continguts considerarien.

En aquest hipotètic cas no hi hauria lloc per a molts piuladors o blocaires, com ara les Blogueres de Sant Martí. La iniciativa va néixer d’un curs d’informàtica però de seguida va prendre forma i es va orientar cap a dos objectius: recollir la memòria històrica del districte i donar veu a les dones anònimes.

Si un avantatge té internet que no tenen els canals de difusió de ràdio i televisió, és que tothom pot accedir-hi i expressar-s’hi lliurement (deixant de banda l’esquerda digital, que continua sent-hi entre els qui no disposen de prou recursos). I de la mateixa manera que es converteixen en generadors de continguts, hem de pensar que són conscients que la veracitat no sempre està garantida a la xarxa. Davant d’aquest panorama, no està de més de fomentar l’esperit crític i sel·lectiu davant l’allau d’informació, apunta Karma Peiró. I això pot fer-se des de l’escola o des dels mateixos mitjans.

Barragán posa un exemple que va viure en primera persona, el d’un twit que va anar canviant des que va sortir d’una xerrada del Col·legi de Periodistes fins que va arribar a Madrid, fins al punt que El País es plantejava que fos titular de portada. Però per això s’ha de limitar la generació de continguts a la xarxa? No, senyor. De nou, al Media140 Barcelona, torna a parlar-se del periodista d’avui, que ha de centrar-se encara més en la tasca de verificar les fonts i la informació que circula, per garantir al capdavall que allò que diem des dels mitjans és veraç. Aquest és el valor afegit que podem aportar a la nostra informació a internet.

EL REPTE DE LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT
“El 2019 serà un punt d’inflexió” en el panorama comunicatiu perquè, segons Gabi Barragán, es dispararan els continguts difosos per IP, per telefonia mòbil, i “la televisió local ha de treballar en això”. Seran continguts pensats per aquesta plataforma, més breus, fragmentats, que la gent escollirà i voldrà veure on sigui. “A la televisió de proximitat li costa més incorporar la tecnologia 2.0”, assegura el director de la XAL, però ha de córrer a fer-ho perquè “la digitalització les posa totes al mateix nivell”. A més, poden oferir un producte propi, el de proximitat, que és el valor que han de potenciar, afegeix Barragán.

La periodista i escriptora Maruja Torres és l’encarregada de tancar el Media140 Barcelona. Ho fa amb un vídeo promocional del darrer llibre publicat (molt oportú; Sant Jordi és a la cantonada) i algunes perles per a seguir reflexionant més enllà del MediaTIC. La periodista reivindica que “el periodisme ha de tornar a ser el que era, un servei públic” i assegura que hi ha lloc per a tots, perquè la xarxa ho permet i ens dóna l’oportunitat de fer un periodisme pròxim, però no per això menys rigurós. No té sentit, explica, que un corresponsal a Egipte, informi de la situació de la plaça Tahrir des de l’hotel o des de la seu de la televisió egípcia, quan pot fer-ho des de la mateixa plaça. Torres es mostra convençuda que els qui busquin renom en aquest sector cauran, que cal deixar que els taurons es mosseguin entre ells, perquè al capdavall “els taurons són en una peixera, mentre que nosaltres tenim el mar”.

També han escrit sobre el Media140 Barcelona:

• Els mitjans suspenen en la cobertura de la catàstrofe del Japó (Karma Peiró) (Sílvia Cobo)
• Tecnologia per seguir l’activitat política (ESCACC) (Sílvia Cobo)
• Hi ha un model de negoci per a la informació? (Karma Peiró) (Sílvia Cobo)
• Els avantatges del periodisme mòbil (ESCACC)
• Wikileaks, encara una incògnita (Karma Peiró)
• Transició de l’analògic al digital (Sílvia Cobo)