La repartidora d’amor

[Text: Aleix Cabrera / Veus: Aleix Cabrera i Mar Cercós / Música: La cumparsita, interpretada per l’Orquestra de Xavier Cugat; Cupid, de Sam Cooke; i Row, de Jon Brion, a l’àlbum Eternal sunshine of the spootless mind.]

EL SEU COR PODIA REBRE tota l’estimació que ell estigués disposat a donar-li, però ja li havia repetit un munt de vegades que la casa on vivia era limitada. Només eren quatre parets, el bany a part i un petit balcó. El sou de la Margalida no donava per a més. Però, tant sí com no, en Norbert inistia a portar-li una flor cada cop que es veien. “Mai no serà prou esplèndida per fer-te ombra”, li xiuxiuejava aleshores i la Margalida, seguint amb el ritual, resseguia la tija amb el dit índex fins a trobar el fil que duia una etiqueta a l’extrem. Sempre hi havia escrita una única paraula i mai no era repetida. “Quina cal·ligrafia tan acurada, tan polida, tan dolça”, pensava ella i, tot seguit, interioritzava aquell mot, se’l feia seu i el pronunciava en veu alta: núvol, cascada, aigua, duna, miracle, joia…

El matí de Sant Jordi, la Margalida es va llevar tan aviat com els dies que li tocava anar a plaça, a vendre. Encara no havia sortit el sol, que es va posar a feinejar per casa; li agradava ventilar-la amb aire fresc i renovat, i deixar-la endreçada, no només de cara a les visites inesperades sinó per a ella mateixa. Va netejar la gàbia del Picarol, una cadernera vella que encara refilava com els àngels. Va esmorzar una poma, una torrada amb mel i un got de llet descremada. Després, es va arreglar per sortir: un vestit discret de color verd pastel, una perla a cada orella i la gavardina d’estam, per si es girava mal temps. Aleshores, mentre acaba de donar forma a aquells cabells rossos que el temps li havia encrespat, va sentir que picaven a la porta.

Era un repartidor d’un servei de lliurament urgent de paquets. “¿Dónde podemos descargar?”, li va preguntar amb un accent de fora. La Margalida sorpresa va voler saber abans de què es tractava. “Flores”, va fer l’home. Ella va indicar-li tota l’estança amb un gest reverent, va signar-li el servei i va córrer a obrir el sobre que acompanyava la comanda. Va confirmar les seves sospites, que es tractava d’en Norbert. A l’escrit, li deia que havia hagut de marxar a Damasc per feina, per tot allò de les revoltes, que el disculpés, que no tenia data de tornada, però que pel cap baix serien uns tres mesos, així que havia decidit regalar-li un centenar de roses vermelles, una per cada dia que no poguessin estar junts. A continuació, l’home s’excusava de no haver escrit el centenar de noves paraules corresponents, per manca de temps, i s’acomiadava amb un “t’estimo” clar, directe i inequívoc.

“Què haig de fer?”, va preguntar la Margalida a la Rosalia, veïna de replà i amiga de l’ànima. Totes dues van mirar-se el florit interior des del replà. Allò semblava més un prat que no pas una casa. El centenar de roses vermelles omplia tota l’estança, des del balcó fins a l’entrada, sense deixar cap pas per bellugar-se. “O les flors o tu”, va concloure la Rosalia. La Margalida, que no volia desfer-se’n així com així, va barrinar una bona estona fins que va trobar una opció que a totes dues els va semblar prou bona. Si les roses eren una mostra d’amor d’en Norbert, perquè no compartir aquest sentiment amb totes les persones que també volguessin expressar-lo.

Així va ser com la Margalida va canviar, per un dia, la parada del peix al mercat per una parada de roses en plena Rambla. La Rosalia, vint anys més jove i amb una experiència relativa en el camp de l’horticultura, va encarregar-se de la feina més feixuga: muntar el cobert, transportar el gavadal de roses i aguantar la riuada de compradors atrets per la peculiar oferta. Per una rosa, la Margalida només demanava la voluntat i una paraula bonica.

Cansada i adolorida, però amb l’ànima més que satisfeta i convençuda d’haver repartit una mica de joia, aquella nit de Sant Jordi, la Margalida va dormir amb un home al cor, una rosa al costat i noranta-nou paraules hermoses a la butxaca.

[Aquest conte està inspirat en la fotografia proposada per Relats Conjunts]