La casa disposa d’una sala rebedor força gran i l’amfitrió la mostrà amb orgull. Ni ell podia creure’s encara haver trobat aquella planta gegantina, tan alta com dues persones, de tronc i branques robustes d’un marró fosc i fulles amples i coriàcies que reflectien un verd intens. “Sort n’he tingut que D. era allà i m’ha donat un cop de mà en el transport”, afegí.
No recordo ben bé si era un ficus, però juraria que era una espècie tropical. El que més em va sorprendre fou la forma, com una mà gegantina que mostra el palmell als convidats i descansa el canell inexistent en un racó, o una gran anèmona, o pel gruix de les branques, millor encara, un pop col·lossal amb el cap entaforat al test. Poques arrels devia tenir l’espècie vegetal perquè el test era de dimensions irrisòries en comparació amb el conjunt. Algú suggerí de col·locar-la sobre una cadira vella –vintage, en diuen, que fa més fi o modern o totes dues coses alhora– i això gairebé l’humanitzaria. També donaria un toc japonès a la casa en aquell racó a penes tocat per una llum indirecta, d’un blau vitri sedós. Sobre el parquet i enmig d’un silenci vacacional podríem batejar la planta com el pensador vegetal.
Tot plegat, ho comentavem poques hores després que l’R. fes veure als comensals de la cambra veïna que aquells envans eren com el paper de fumar, que sentia les converses amb tanta claredat que feia la impressió que tots ells eren dins de la paret.
Aleix Cabrera 