HI HA LA GOLDEN, la Honeycrisp, la Fuji, la Ginger Gold… Totes suggeridores, totes delicioses, però només n’hi ha una que, per més que la mosseguis, no te l’acabes mai. L’anomenen Big Apple, però als mapes apareix sota el nom de Nova York. Fet el primer tast dos anys abans que rebés la pitjor estocada de la seva història, calia clavar-li una nova queixalada i degustar-la amb més calma.
Amb dues torres menys, com a qui han amputat dos braços, Manhattan seguia bategant sota aquella capa d’una grisor a aparent. La silueta punxeguda com una gràfica de valors de Wall Street s’intuïa ja en la distància, rere els vidres d’aquell taxi groc que, amb el contador aturat, finalitzaria el trajecte al xamfrà del carrer Tres amb Mercer.
A ple estiu, el Greenwich Village estava poc concorregut i segur que els vigilants dels blocs d’apartaments del campus de la NYU s’alegraven de veure cares noves. Després de deixar les maletes; fer una visita a Gristedes, el supermercat de la cantonada; i d’haver omplert la nevera, tocava familiaritzar-se amb la zona. Mercer, Bleecker, Bond, Broadway, Tres i Quatre eren els carrers més propers. Controlat el perímetre, havia arribat el moment de què aquesta ciutat, immortalitzada per les veus eternes de Liza Minelli però sobretot de Frank Sinatra, fes els honors amb una rebuda de pel·lícula: el pont de Brooklyn de nit i l’skyline il·luminat al fons!
Baixant Broadway, tombant Huston Street a mà esquerra, enfilant de nou el sud a través de Bowery i de cap al Hudson River per Delancey Street… allà, al fons de tot, s’hi dibuixava un pont. De pressa, no podien fallar-nos les cames en aquell moment. I com més a prop era d’aquella estructura metàl·lica, més desorientat em sentia. No hi havia a penes il·luminació, hi havia molts cotxes i el pas per als vianants era més estret del que recordava. I la totxana? I què és aquesta reixa que no deixa contemplar la ciutat? De sobte, una onda de cansament i decepció va abatre’m amb força. On era aquella ciutat esplendorosa que el record havia sobrealimentat i el cinema havia salpebrat de mites?
Va haver de passar una nit, i sortir el sol, i veure-la amb ulls descansats i, sobretot, fer una repassada al mapa, per adonar-me que ningú havia fet reformes al pont de Brooklyn. El pont de toxana era bastant més avall, també sobre el riu Hudson, on sempre ha estat. I el pont metàl·lic i fosc era, com és lògic, el de més amunt, el de Williamburg.
Aleix Cabrera 