Petites píndoles per viure millor

EL DIA ERA GRIS quan he obert la finestra, aquest matí. Després d’una dutxa, dues torrades amb crema de cacao i avellanes, i un cafè sol més llarg que un ristretto però més curt que un americà, els núvols s’havien esvaït i el cel era d’un blau primaveral. Al carrer, la combinació atzarosa d’elements indesxifrables m’ha transportat a París. Només un instant. Una fracció de temps tan breu com la següent, en què la imatge d’un home gran, amb el bastó a la mà i la boina a la closca, m’ha fet pensar en una figura similar al parc madrileny del Retiro. Aleshores, les fulles d’un marró oxidat tapissaven les meves passes. Res a veure amb l’esclat de verd que, aquests dies, ha aixecat una carpa natural sobre nostre.

Allà on neix la Meridiana, m’he creuat el mateix vell de sempre, de llarga barba blanca, vestimentes rosegades i esquena encorbada. Sobre un tros de tela vella hi exhibia les andròmines usades de sempre, que tothom mira però ningú gosa adquirir, per inútils, velles o llardoses.

Uns metres més avall, m’he topat amb un esquitx de “gran poma”. Com tan sovint passa a Nova York, davant del mur blau que tanca un dels solars del 22@, s’hi enregistrava un espot publicitari o s’hi feien fotos de catàleg. No hi faltaven reflectors, focus, fotògraf, assistents i model.

Més enllà, un company de feina caminava a un ritme més lent que jo. He desaccelerat un xic; no tenia ganes de parlar amb ningú. Volia seguir badant amb l’entorn i la selecció musical de l’iPod que, tot i ser per atzar, ha estat d’allò més encertada: Aase’s Death de la Suite Peer Gynt, de Grieg; Jelous Guy, de John Lennon; Mother, de Yann Tiersen; i Give It Up, de Steve Miller Band.

A les portes de la feina, una dona habitualment sorruda, ha sortit momentànimanet de les cabòries on sol estar entaforada, i ha dibuixat mig somriure mentre aguantava la porta. Aleshores he pensat que tornaria al sector farmacèutic sense pensar-m’ho dues vegades si fos capaç de sintetitzar el fàrmac que concentrés tots aquests petits instants. No per negoci; en tindria prou amb què els metges poguessin prescriure “Felicitat” a tots els pacients.