[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: La primavera i l’estiu, i Blues, de Dagoll Dagom, a l’àlbum Historietes]
EN UN TREN DE MITJA DISTÀNCIA de Renfe, d’aquells que tot d’una es desvien per una ruta interior perquè la catenària s’ha trencat a Sitges, dos adolescents caminen abraçats als respectius monopatins amb aquell moviment pendulant inevitable dels qui malden per mantenir el banyador dues talles més gran a quatre dits per sota de la cintura i no més avall. Ara, seuen i deixen escapar el paisatge rere el vidre brut, gastat i ratllat. Recorden efusivament la nit de Sant Joan, encara enmig d’una nebulosa feta d’alcohol, son i l’eufòria dels disset anys.
Els dos nois comenten qui va agafar la turca més gran i de la trompa que va fingir un sòmines del grup, que “volia fer-se veure, com sempre”. Repassen la revetlla a la platja i miren de fer memòria de qui va tirar-se qui. Aleshores, un dels dos es pregunta per la “gran distància” que separa l’estació de tren del parc d’atraccions Portaventura, i l’altre li diu que no n’hi ha per tant. L’home interessat a mesurar espais fa un truc a un tal Joel, li comenta que és al tren, li assegura que no trigarà gaire i penja.
Entra en acció la Blanca –en l’acció del discurs, s’entén. “Fa tota la pinta d’una santa“, espeta un dels nois perquè, tot seguit, el seu interlocutor, el mateix que fa uns minuts murmurava no sé què de fer-ho a la platja de Salou, el corregeixi amb què “és una guarra de cap a peus”.
El comboi s’atura a Portaventura, quan els adolescents s’adonen que el revisor és a tocar. “Lo truco per no pagar consisteix en posar-se al mig del vagó”, remuga davant de l’error de càlcul i l’atzucac on s’han anat a asseure. Només els queda una solució: “Jo baixo aquí”. I l’altre acaba fent el mateix.
Portaventura un diumenge al vespre sembla la terra de ningú, una parada inhòspita que s’adiu d’allò més amb el Far West del parc. Potser el noi hauria de trucar de nou en Joel i avisar-lo que trigarà una mica més del compte, que ni Dragon Khan ni Furius Baco els duran a casa.
Aleix Cabrera 
M’ha agradat molt descubrir-te!!. De fet, he llegit només una part del bloc però aquests relats “sonoritzats a l’antiga” són tota una troballa. Fa uns 3 anys vaig fer pràctiques per BTV (informatius), crec que llavors tu produïes el debat, però recordo que un dia em va tocar anar amb tu a l’Ajuntament de BCN a cobrir una premis. Ho creguis o no aquella sortida va ser una de les millors, no va ser res especial ni de l’altre món. Però encara la recordo. T’aniré seguint, molta sort en tot i a cultivar-la!
Hola Albert! Acostumo a respondre tots els missatges però fa un temps que, per motius diversos, havia descuidat aquest espai. Avui he vist el teu comentari i m’alegra molt llegir-lo i saber que, tot i les presses amb què solíem treballar pel programa, t’ho vas passar bé i te’n vas endur una bona impressió. D’aquí un més i tres dies farà un any que vam deixar de fer-lo i que una part de l’equip vam patir una d’aquestes temudes retallades. Però és en aquests moments quan un s’espavila i descobreix que el món és ple de projectes interessants i grans professionals amb qui treballar. Una abraçada, company! :)
Llegint aquestes paraules ho he passat francament bé. Tot té ritme, com el moviment del tren i el final… molt bo!