RECORDES LA PRIMERA PEL·LÍCULA QUE VAS VEURE AL CINE? Potser no la primera vegada que trepitjaves una sala de projeccions sinó el primer film que et ve al cap, el primer amb què vas prendre conciència que el setè art pot ser majúscul si hi ha una bona combinació d’ingredients i que pot dur-te tan lluny com la teva imaginació ho permeti.
Tenia quatre anys i Steven Spielberg va ser el meu mestre de cerimònies. Potser per això li he rendit fidelitat i devoció al llarg d’una trajectòria professional amb més èxits que desencerts. El compositor John Williams fou l’encarregat d’amorosir el plat amb una partitura mestra, complexa, no pas fàcil, on alguns passatges dodecafònics donaven peu a un leitmotiv cada cop més present, assolint un crescendo al clímax de la pel·lícula, per desembocar en un desenllaç llarg, dramàtic, corprenedor i inoblidable. L’argument, farcit de misteri, acció, dolor i fins i tot humor, i la interpretació digníssima dels joves protagonistes arrodoneixen aquesta obra mestra anomenada E.T. The extraterrestrial.
Anit, la bicicleta, amb l’Elliot i l’alienígena al damunt, tornava a creuar la gegantina lluna plena, en un cinema Urgell on no cabia ni una agulla. El llargmetratge de Spielberg tancava la primera temporada del Phenomena The Ultimate Cinematic Experience. La iniciativa de Nacho Cerdà ha rebut lloances i aplaudiments, ha exhaurit gairebé sempre totes les localitats d’una de les poques grans sales de projecció que queden a la ciutat, i ha sorprès el mateix ideòleg que no les tenia totes quan va decidir reestrenar films clàssics de finals dels 70 i principis dels 80, com Terminator, Total Recall, Aliens, Jaws o Rambo.
L’experiència cinemàtica ens ha transportat al passat i hem reviscut les sessions dobles que sovint rememoraven els nostres pares, avis i tiets durant els àpats familiars. Parlo de sessions llargues, en què la gent hi acudia amb la carmanyola o l’entrepà, d’aquelles en què la platea reia, s’esverava, murmurava i aplaudia a l’uníson com un tot harmònic.
Aquest viatge al passat el va completar un altre clàssic de títol premonitori, també de la factoria Spielberg però dirigit per Robert Zemeckis, Back to the future. I vam pujar al Delorean tunejat pel Doctor Emmett Brown i vam alterar la continuïtat espai-temps al costat d’un joveníssim Michael J. Fox i vam revisitar el Hill Valley de 1955 i vam neguitejar-nos un altre cop perquè els pares Mc Fly tornessin a enamorar-se i vam patir per un cable que es desconnecta i un llamp que ha de caure i un motor que no s’engega quan el cronòmetre indica que és ara o mai, mentre la sintonia d’Alan Silvestri retrona.
Això és cinema, ens diem els assistents quan acaben les dues projeccions. Això són guions i bandes sonores i entreteniment i fantasia. De cinema com el d’abans, ja no se’n fa, coincidim, i per això hi ha d’haver experiències cinemàtiques com el Phenomena, que ens ho recordin de tant en tant. La temporada vinent, més!
Aleix Cabrera 
Quina il·lusió poder tornar a i viure les pel·lícules com si fóssim nens! Les obres mestres són aquelles que, passi el temps que passi, continuen emocionant el públic com el primer dia.
És cert, això és cinema! Com me n’alegro de que tornessis a gaudir amb aquestes dues obres d’art. M’hauria agradat viure-ho. Sortosament puc escoltar John Willams.
Segueix comunicant les teves vivències, és un plaer llegir-les.