[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: The year of jubilee, a l’àlbum Glory, de James Horner.]
LA GARDÈNIA HOFFMANN VA PERDRE el marit a la guerra, la Mundial, la segona. Pilotava un bombarder amb les tropes britàniques. De fet, oficialment encara consta com a “desaparegut”, però ella ja fa anys que s’ha fet a la idea que és ben mort i es consola dient-se a si mateixa que no hauria pogut tenir una millor sepultura que l’oceà.
S’assemblaven tant en tot… Compartien pipa i la passió per la mescla Bob’s Square de G&H, tancaven els àpats amb una copeta de Pimm’s i s’havien habituat a fer la migdiada a l’espanyola, el que ells anomenaven “siesta”, breu, al sofà. Es pot dir que eren ben bé dues gotes d’aigua, si no fos per un tret diferencial, a banda del gènere i l’edat. Mentre que ell era un home més aviat reservat, callat, de conversa escueta però correcta; ella era un clar exemple de verbositat.
La Gardènia desconeixia el silenci: quan no parlava pels descosits, feia xerrar els qui l’envoltaven a còpia de fer-los preguntes. En el fons, no deixa de ser curiós que el Senyor Hoffmann dediqués tants anys de la seva història a bombardejar l’enemic i la seva dona crivellés l’adversari amb preguntes. D’aquí que el veïnat la rebategés amb el sobrenom de “la metralleta”.
–Bon dia Metra…, Gardènia! Com va tot?
–Buenos días Rodrigo! Muy cargado va esta tarde, ¿verdad? ¿Y esa maleta?
–Voy de paseo.
–Será un paseo largo, digo yo. ¿Puedo preguntarle hacia dónde va?
–Ja ho ha fet –murmura en Rodrigo i, alçant la veu, afegeix–: Voy a ver a mi hermana.
–¿Y eso? ¿Justo a mitad de la semana?
–Esta convalesciente.
–¿Enfermó? ¡Ay, la pobre!
–No. Ha dado a luz.
–Ah, bueno, eso trae alegrías. Y, digo yo, ¿va usted a cuidarla muchos días?
–Algunos.
–¿No tiene más hermanos? ¿Tal vez algún otro pariente como tíos o primos? ¿Y el marido?
–Reserve algunas municiones, que por ahi viene la vecina del ático segunda.
–…
Aleix Cabrera 