LA UANA NO PENSAVA AMB LUCIDESA. Tenia tantes idees al cap i totes incompletes i inconnexes. No parava de repetir-se que calia fer alguna cosa pels nens, i la imatge de nens petits la va empènyer fins a la botiga de roba per a nadons. Les companyes i dues clientes van quedar corpreses, no tant perquè hagués aparegut en el seu dilluns festiu, sinó pel posat histriònic, la vestimenta inapropiada i el moviment pendulant.
-De pressa, ompliu capses amb roba i tot el que trobeu! Ràpid! -va exclamar en entrar.
Ningú no es va moure mentre ella feia i desfeia, amb aquell posat heroic, com de Robin Hood, i cridava: “Per l’Àfrica!”
Aleshores, l’home sense polze de l’ull aixafat i, ara, amb una cama ranca va irrompre a la botiga tot irat. Brandava una pistola de ves a saber quin calibre, però amb l’arma ben visible n’hi va haver prou perquè les persones del local cridessin esfereïdes.
-No vull saraus -va espetar furiós l’homenot i, encanonant l’última ovella del ramat, va ordenar-: Vinga, tots a la rebotiga!
Acte seguit, va agafar pel braç la seva companya, ara mig Maria i mig Uana, i li va exigir que obrís la caixa registradora, per cobrar-se una part del dineral que li havia fet perdre. Ella li va retreure que amb el que hi havia a la caixa en tenia de sobres per la primera planta, que al capdavall va ser l’única aportació de l’home ranc sense polze de l’ull aixafat al negoci verd. Llavors, ell li va etzibar tot de paraules mal sonants que no val la pena reproduir i, amb la caixa del dia en una mà i la dona a l’altra va sortir de la tenda, va pujar al cotxe i va conduir fins que la policia els va parar els peus.
[Història inspirada en un teletip d’agència de notícies]
Aleix Cabrera 
Retroenllaç: Maria de dia, Uana de nit (II) | Mar de lletres·