LA PLAÇA DE JEAN GENET ÉS PLENA a vessar a primera hora. Desenes de persones, majoritàriament joves, s’agombolen contra el reixat de l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes amb un mateix desig: entrar-hi per sortir-ne amb la matrícula a la mà. Una autèntica loteria docent! El sentiment comú es palpa entre la multitud: barreja d’esperança, neguit, impotència i desànim.
El somni de tots és poder estudiar idiomes, per inquitud personal, per trobar feina, per prosperar a l’empresa, per viatjar… N’hi ha que fa anys que proven d’accedir al centre públic. Molts, com l’M. o l’I. no han passat de la primera porta i ni tant sols han pogut fer la prova de nivell d’anglès. Dels qui l’han pogut fer, alguns han viscut l’experiència frustrant de tenir la mel als llavis per adonar-se com es tornava amarga uns dies més tard, en descobrir a la fredor d’un web que no eren ni tant sols a la llista d’espera.
Però haver fet el test de nivell i ser en llista d’espera tampoc no és cap garantia. Ho descobreixen de mica en mica alguns dels qui esperen a les portes de l’Escola Oficial d’Idiomes. “¿Cómo funciona esto?”, els pregunta una noia amb accent francès, que vol fer el cinquè curs d’anglès. Diverses persones li expliquen que tingui paciència, que la cosa va amb força retard, que ha d’esperar a que anunciïn l’idioma, el curs i la franja horària, i que llavors, amb rigurós ordre numèric, aniran omplint les places, que no són gaires (poc més de vint per un centenar d’interessats).
La situació propicia un neguit silenciós, una tensió inevitable, una rivalitat que no s’explica però s’evidencia en posats, mirades o expressions: “Ostres, tu ets 3.000 números per davant meu, merda!”. I la ment fa meravelles: tot d’una, bufa un vent inesperat que s’emporta la documentació de la meitat i han de fer-se enrere; quan la dona de la porta recorda que cal dur la fotocòpia del DNI, deu persones s’adonen que no el tenen, van a fer la fotocòpia i acaben fent tard; dues més han de retirar-se per un mal de panxa inesperat; els quatre que ja eren a punt d’entrar reben una trucada: vine a recollir el nen a la guarderia que té febre, has de ser a la feina en deu minuts per una reunió d’urgència, vine’m a buscar a l’autopista que he tingut una pana i xato, corre, que anem de part!
A mesura que es van tancant els torns creixen la impotència i el desànim. “No tengo suerte”, confessa una noia amb deix andalús mentre s’arqueja tota ella. A la cua sorgeix un debat que no té pol oposat: ningú no s’explica com no s’amplien les places per aprendre idiomes quan s’està dient, any rere any, que Catalunya és a la cua d’Europa, quan saber idiomes és la clau per crear empresa, treballar a l’exterior i exportar coneixement. Lamentablement, aquest any “han retallat”, explica una de les treballadores del centre, la mateixa que durant tot el matí no s’ha cansat de dir: “Així és la vida, a vegades es guanya, a vegades es perd. Sempre podeu intentar-ho el curs vinent”.
[El somni d’accedir a l’EOI també es tradueix a la xarxa: Storify]
SUMMARY: Each september, many people apply for enter Oficial Languages School, but just the most lucky get it. This is such a lottery, so there is a draw for doing the level test and another one for registering in the center.
Aleix Cabrera 
Completament d’acord amb el que dieu. En Toni Ibáñez la clava quan critica la Catalunya centralitzada, jo mateix me’n queixo cada dia que passa del centralisme ferotge del nostre país. Després, passa el que passa. I la meritxellh també la clava quan diu que, com a mínim, els professors haurien de ser nadius. Jo estic fent 1r de francès a l’EOI de Figueres i he tingut la sort que la professora ho és, de nadiua, però és una autèntica sort.
També crec que la crisi actual fa que més gent es vulgui apuntar a les EOI i que, per tant, actualment sigui més difícil encara entrar-hi que no un temps enrere.
Si en comptes de (sobre)viure a la Can Fanga Massificada i Pol·lucionada, ho féssiu al Pallars Jussà (la comarca amb menys habitants per metre quadrat de Catalunya), no tindríeu aquests entrebancs. Yesterday I made English 4th level first class in EOI de Tremp (sucursal de Lleida), i em penso que sobren places… :)
Tens tota la raó Toni. Si a la muntanya s’està més tranquil, es respira millor, el menjar és més bo… però moltes feines et lliguen a la capital de mala manera.
Quan escolto parlar de “progrés i noves tecnologies” no acabo d’entendre per què no som capaços de RACIONALITZAR les coses, com fan als països nòrdics per exemple, i fomentem el tele-treball… Podríem viure a qualsevol indret paradisíac i fer la feina des de casa… Tan utòpic és?
És vergonyós que per ampliar estudis comporti una travessa pel desert com aquesta. I encara ho és més, si el nivell d’estudis que ofereixen no està a l’alçada. Amb una selecció tan dura, com a mínim, tots els professors haurien de ser nadius.
La loteria de l’EOI és vergonyosa, perquè estudiar llengües, però sobretot l’anglès, hauria de ser una de les prioritats d’un país que vol prosperar. I de facilitats, poques. Pel que fa als nadius, depèn. Potser sí que fóra una condició exigible als darrers cursos, que tots els professors ho fossin, però si estan ben preparats…
M’agrada com t’expresses.