LA SALA LUZ DE GAS CONVERTIDA EN PLATÓ. A l’aspecte decadent que té per si mateixa, s’hi ha afegit un aire kitch amb uns plafons que recorden el paper de paret de la casa de les tietes que ja crien malves i una ràdio antiga gegant. Tot plegat contrasta amb el toc modern d’un DJ situat darrere una taula de mescles i un Mac lluent. Davant de l’escenari s’han aplegat una colla de taules i cadires que perfilen aquesta escena de vell cabaret. Res a veure amb l’estudi de RAC1 a què s’han acostumat els dos Òscars (Andreu i Dalmau).
Amb les cinc càmeres llestes i la recepció del senyal confirmada, el realitzador organitza a grans trets les parts del programa i els moviments que haurà de fer la steadycam. Ara, demana que intercanviïn dos plafons del fons. “En deu minuts ho tens”, respon la regidora a través de l’intercomunicador.
La noia aprofita per fer passar els assistents que fan tota la fila de ser estudiants o joves sense feina o, amb sort, encara de vacances. Mentre van seient, ella esvalota el galliner amb mesura: fa broma, s’assaventa del nom d’un parell (Manel i Sònia) amb qui fa més gresca, aixeca una onada humana i una altra… i, ara sí, posem-nos seriosos. “Quan faci així, heu d’aplaudir amb força”, espeta mentre branda els braços com si compactés l’aire, i tot seguit els demana que riguin i ells i elles, com xais, riuen una vegada i una altra.
L’Òscar Dalmau i l’Òscar Andreu travessen la cortina d’aplaudiments i, després d’un retard considerable i d’enregistrar l’espot promocional, comença La competència. Com que el programa radiofònic es fa en directe, l’espectacle s’enregistra sense interrupcions, perquè quan s’emeti sembli que és en viu. Sense que la regidora mani res, les rialles se succeeixen enmig dels gags, falsets, imitacions i bromes dels presentadors.
I mentrestant l’equip tècnic es desviu per donar-ho tot a les ordres d’un director invisible que en aquest cas és el realitzador i del qual només senten la veu: “Càmera cinc necessito un pla de públic rient”. Llavors l’operador de steady avança enmig d’una foscor farcida de rialles i l’ajudant li fa d’ulls perquè no s’entrebanqui amb el coi d’altaveu que hi ha al mig del pas o no xoqui amb la barana de l’escala lateral quan va cap enrere, i tot aixó mentre s’ocupa del cable: que en tingui prou per arribar on demana el realitzador, que no s’enganxi sota les cadires, que cap peu l’enxampi involuntàriament o que no s’entortolligui en excés. I per això, el recull tan de pressa com pot i, quan sembla que hi ha una pausa de deu segons, el desplega, maleeix els “vuits” capriciosos que s’han anat formant i els converteix en una successió ordenada de “zeros” que tot seguit tornaran a ser “vuits”!
El programa acaba amb un esclat de música triomfal i l’evidència sonora d’una platea satisfeta. La competència desapareix rere el teló. L’equip s’eixuga el cansament de la cara. El públic recull les pertinences i algun aprofita per carregar la bossa d’aigües. A més de set, hi ha gana i pressa: la Luz de Gas torna a quedar immersa en aquella penombra de vellut vermell i naftalina, mentre l’equip es congratula de la feina feta i recull totes les andròmines.
Aleix Cabrera 