La Carmesina pinta la nit

QUI LI HAURIA DIT A ELLA que al cap de sis anys de fer aquelles pràctiques que vam compartir –convençuda que davant d’una càmera no si veia, que en tot cas al darrere–, acabaria dirigint-se a tota una audiència o signant llibres per Sant Jordi? Aquesta nit, Silvia González Guirado semblava més la directora d’una pel·lícula que no pas una escriptora, vistos l’espot promocional en forma de teaser o els cartells d’aquesta primera novel·la, La inspiració adormida, que sorgeix de l’aplec de contes Els colors oblidats.

El rètol anuncia “un viatge a la imaginació per veure la realitat amb una nova mirada“, just damunt de la protagonista, la Carmesina i el seu ull blau enorme. A sota, el títol i, tot seguit, amb una tipografia més petita, “Una pel·lícula dirigida per…”, ai, no, “Un llibre escrit per…” i les persones de l’equip. Excel·lent! Es nota que els nois i noies de Play Attitude són creatius i coneixen el món de la publicitat.

L’Hotel Omm de Barcelona s’ha encarregat de la posada en escena i no ha estat pas cap sala gegantina, il·luminada en excés, de sostre alt i incontables fileres de cadires plegables. No. A la Carmesina calia trobar-la en aquest món que, tot d’una, torna a perdre la lluïssor. Així, que ha calgut entaforar-se per l’accés del pàrquing de l’hotel, baixar fins un soterrani, com qui es passeja entre vastidors d’una òpera que és a punt d’aixecar el teló, i trobar una sala no massa gran per la quantitat de gent que s’ha aplegat. I en lloc de llum, penombra i focus en moviment; en lloc de parets blanques, projeccions de les il·lustracions; en lloc de cadires, sofàs… i, en un racó, la Sílvia, l’Efrén, un portaveu de Niños de la Índia –ONG a la qual es destinarà el 5% de les vendes–, un guitarrista i una contacontes.

I és així com la història de la nena del gran ull blau que s’ha fet gran i ha perdut la il·lusió per pintar el món ha començat a avançar mentre sonaven acords de guitarra. El silenci inicial escapçat per unes rialles i unes converses cada cop més sonores al fons m’han fet pensar que els adults no podem recriminar als nens la manca d’atenció quan nosaltres som els primers a perdre-la, si no és el respecte el que hem deixat de banda. Més de tres vegades s’ha demanat que es fes silenci. Potser perquè som grans pensem que això d’explicar contes és cosa d’infants i ens neguiteja i no sabem fer altra cosa que omplir la incomoditat amb gestos apresos i paraules de compromís.

La contacontes ha sabut col·locar els punts suspensius en el moment oportú: “algú va picar la porta”. Qui? Molt encertadament, ha recordat que els llibres guarden la resposta i ha arribat el torn de l’escriptora que, sense adonar-se, ha aconseguit apartar els nervis inicials per fer lloc a un discurs humà, planer i humil. Silvia G. Guirado –la primera ge i el punt té un no sé què d’artista, oi?– ha parlat del procés de fer la novel·la, dels temps en què l’han gestada i de com els va costar triar el millor títol que, curiosament, havien tingut davant dels nassos des d’un bon començament. I amb això ha animat tothom a seguir més la intuició, a parar compte amb què ens envolta i a tirar endavant somnis i aventures.

I llavors la nit s’ha anat farcint de veus i de gent amb gana –a vegades amb massa gana i set. Per haver rajat abans d’hora, el cava no ha arribat a les dues copes del brindis de rigor perquè aquest projecte sigui tot un èxit i un de molts. Però si alguna cosa tenen les paraules i la ment és que ens permeten crear realitats o canviar-la, així que…

…tot d’una, mentre dues àvies fullejaven cofoies el llibre acabat d’adquirir i una noia d’uns vint anys mirava de trobar el moment oportú per ensenyar als creadors de fantasies el seu quadern de retalls amb Carmesines i altres personatges, una frenada de pneumàtics ha esquinçat la fosca. Diuen que un gat negre s’ha posat a saltironejar entre les ratlles del pas de vianants just quan un transportista de cava avançava veloç. No ha passat res. El gat ha fugit d’una revolada i el camioner ha seguit endavant, sense adonar-se que havia perdut una part del carregament. Les bombolles daurades han arribat novament a les copes i els móns de la fantasia i la realitat s’han donat les gràcies.