Tot s’acaba

QUAN TREIES LA CULLERETA DE LES NATILLES, no et semblava que mai no s’havien d’acabar? Tot d’una, aquella capa brillant, tova i fluïda omplia el buit, refeia l’estria i en segellava la superfície que tornava a quedar plana i homogènia. Però quan et fas gran, t’adones que imatges com aquesta només són factibles a la ment de l’infant. Les natilles s’acaben.

Decebuts, sorpresos i tristos. No us sentiu així quan un projecte arriba al final? Sobretot quan hi heu dedicat anys de les vostres vides, quan hi heu deixat una part de la vostra ànima, quan us ha emblanquit cabells i, en ocasions, us ha tret de polleguera; quan us ha enriquit però no tant com hauríeu volgut perquè, tot sovint, hi ha massa culleres al bol.

Agraïts. Per què no sentir-nos-en? Pels bons moments, els somriures, els afalacs sincers, la companyia honesta, l’aprenentatge i l’enriquiment humà i professional. Satisfets d’haver assaborit al menys una cullerada d’aquelles natilles que semblaven inacabables.

Alliberats, també. Tot, a la vida, és cíclic i tot s’acaba tard o d’hora. Si no fos així, no hi hauria començaments ni novetats. La permanència comporta monotonia i la monotonia, mals hàbits, vicis i una comoditat narcòtica, a vegades, tan intensa que de res no serveix obrir finestres per fer córrer l’aire. Val la pena seguir llepant una cullera que només té gust en la nostra imaginació quan hi ha més natilles a la nevera?