LA JANET I LA MIRNA HAN BOTAT D’ALEGRIA quan el cap de Societat els ha dit que, aquest cop sí, cobririen un tema, el que en argot periodístic significa redactar una notícia després de desplaçar-se al lloc dels fets o d’un esdeveniment d’interès general. Mentre l’home de pell de pansa i flatulències incontenibles els explicava què volia, la Janet ha enroscat una vegada i una altra un ble de cabell daurat entorn el dit índex i la Mirna ha anotat cada paraula emesa pel seu cap. El tema els ha semblat estrany però alhora engrescador. El seu primer tema!
–…i que tingui personalitat, històries humanes, anècdotes –ha conclòs l’home mentre els estenia el full l’adreça de l’acte–. És un Tió gran, la plaça de la catedral estarà atapeïda de gent. Crec que podeu fer una història divertida de cara a festes. Però el que vull saber és si ho creieu vosaltres.
A la Janet se li ha escapat novament el floc de cabells i el seu taló repicador s’ha aturat en sec. De cua d’ull, ha mirat la companya que, bolígraf en mà, encara escrivia “el que vull saber és…”, de manera que ha respost per les dues:
–Sí, podem!
La Janet era ben conscient que amb aquestes paraules emulava el famós eslògan que va precedir el triomf d’Obama: “Yes, we can”. Amb un lleuger èmfasi teatral, ha remarcat el sí i l’ha separat del podem amb una pausa dramàtica, mentre col·locava les dues mans sobre la taula, amb els braços estirats i el tors inclinat endavant. Després, ha fet un cop de cap i la llarga cabellera rossa ha volat de dreta a esquerra.
* * *
–Ha dit un tio gran –fa una de les noies així que posen els peus a la plaça de la catedral–. No ens serà difícil trobar-lo.
–Jo no el veig –segueix l’altra que no deixa de mirar a tort i a dret– i hauria de ser un paio enorme, no?
–Sí, un tio gegant, una mena de Hagrid.
–Tan gran?!
–Per què, si no, hi envien periodistes? Ha de ser una cosa grossa!
–Tia, se t’ha corregut el rímel!
–Però què dius?! Això ens passa per anar amb presses. El maquillatge, com qualsevol altre art, requereix temps i mitja hora és una misèria. El cabell el tinc bé? Digue’m que el tinc bé!
–Tranquil·la, que el tio aquest no s’hi fixarà.
Tot d’una, una dona tota ben vestida, amb un iPhone en una mà i una carpeta de pell a l’altra, s’atansa a les noies i els pregunta –en veure-les amb la càmera i una gravadora– si són de premsa.
–Sí, que ho som! –fa la rínxols d’or.
–Si veniu pel Tió gegant, el trobareu davant de la façana de la catedral. Allà, ho veieu?
–No. Hi ha molts caps, però no…
–Sota els focus, davant de la cua de nens. No veieu el tronc?
–Sí, això sí. Llavors, és llenyataire?
Aleix Cabrera 
Volem una segona part d’aquest conte que expliqui l’entrevista amb el Tio/tió gegant!