–BONA TARDA!
–No senyor.
–Perdoni?
–Que no és “bona tarda”. És “bon dia” el que s’ha de dir, perquè el dia dura fins a la nit i nosaltres tampoc no diem “bon matí”. En aquest cas, sí que hauríem de dir “bona tarda” i “bon vespre”.
–Però, en canvi, sí que en anglès es diu “good morning”, que és “bon matí”, i en francès, “bon soir” que és “bona tarda”.
–No. “Bon soir” vol dir “bon vespre”, que tampoc no es diu.
La discussió lingüística, del tot estèril, s’allarga uns minuts més, fins que l’home amb ínfules de literat explica que en sap molt de llengües perquè la seva empresa ha tingut clients de tot arreu.
–Fins i tot, xinesos! –afegeix mentre s’estira els ulls amb els índexs.
–Vol res més, a part d’això?
–Redundant!
–No el segueixo.
–“Vol res més a part d’això” conté dos termes reiteratius: “res” i “això”. Dient “vol res més” n’hi ha prou i acaba abans.
Parlem de la redundància i miro de fer-li entendre que la llengua parlada i escrita no segueixen el mateix patró, però ell discrepa. Fins i tot em retreu la salutació final:
–Adéu-siau!
–Tampoc. “Siau” és una forma arcaica del “sigueu” actual, “adéu sigueu vosaltres” o “Déu sigui amb vosaltres”, com solia dir la tieta Remei, i jo sóc singular i no pas plural, o és que potser comptaves la meva ombra?
Suposo que no és prou erudit per un tractament de vos. Amb un “adéu” ras i curt faig la feina d’acomiadar-lo amb l’esperança de no tornar-me’l a creuar.
Aleix Cabrera 