NO RECORDO HAVER ESTAT abans a l’Illa de Gösnether. Et ben juro que ho recordaria. Si veiessis com n’és de blanca, la sorra, i com n’és de frondós, el bosc que ens envolta. M’estic uns dies a ca l’Ics, sempre feliç de veure’m i d’acollir-me sota el seu sostre.
–Per què no poses més melmelada al pa? –ha insistit mentre esmorzàvem al porxo–. Aquí tenim tanta fruita com volem! No s’acaba mai, perquè tot l’any fa el mateix clima.
No em facis parlar del clima, que si t’ho explico voldràs venir i quedar-t’hi. Aquesta és una terra de pluviometria mesurada, òptima. Només cal veure com d’ufanoses creixen les plantes. Cada dia tenim plugims, que refresquen l’ambient, sobretot de matí, i deixen ben amarada la terra. Després, el sol lluu fins que es pon.
–Sempre que en vulguis, de fruita o melmelada, pots venir, ja ho saps –ha reiterat.
Més tard, a la mateixa illa i ben equipat amb la càmera i tot el material necessari per fer un reportatge, ens hem dividit els diversos grups que havien d’acompanyar –o, més aviat, seguir i perseguir– el papa mentre sigui a l’illa. Entre els diversos companys, hi ha l’Aracné amb el mateix posat falsament sol·lícit de sempre i l’afalac teatral a la punta de la llengua.
–Et veig molt bé. La brisa marina et prova, no trobes? –. I durant uns instants, que ella aprofita per avançar sense traginar res, em pregunto on serà la trampa de la pregunta.
A mig camí, just arran de costa, descobreixo una bona representació del professorat de primària i personal escolar. Hi són l’administradora i les dues filles bessones que es mantenen com les he recordat sempre: adolescents. I ella, l’administradora, encara sembla més jove, amb la pell tensa, hidratada i polida d’arrugues. A la seva dreta, una mica més enrere i dempesu, hi ha mestres de quart, cinquè i sisè.
–Què hi fa el papa, aquí? –profereixo amb un to de veu notòriament alt i concloc–: El meu papa, vull dir.
Hi intercanvio quatre paraules, li faig una abraçada i reprenc la comesa. Després d’un “vaig a buscar l’altre papa”, em llenço de cap a l’aigua, vestit i carregat amb les motxilles aquàtiques que protegeixen el material. L’onatge és fort, molt fort, i decideixo desfer-me dels embalums perquè surin fins a la riba contrària. Per més que nedo, les onades me n’allunyen cada cop més. I com més gran és la insistència, més distància me’n separa.
Al capvespre, quan només sura un fil de llum diürna sobre l’horitzó, m’atanso a la botiga de la Montsiana. És un vell establiment de barri, polsós i humit, de mobles antics i corcats, atapeït de llibres i pel·lícules, moltes de les quals encara en formats VHS i Beta.
–Endu-te-la! –fa la Montsiana que és a tres prestatgeries d’on m’estic–. Te la deixo.
–Sense pagar?
–És clar. Amb aquests formats tan antics, tu ets l’únic que els dones vida.
–I què et fa pensar que te la tornaré?
–Bé que em vas tornar Frankie and Johny, oi? A més, tampoc no hi guanyo res. De fet, el veritable profit l’obtinc així, quan es mouen bones energies, que és el cas.
Aleshores he recordat l’onatge fort i l’esforç estèril de voler arribar a l’altra riba. A vegades, cal deixar-se fluir per avançar, no més de pressa, sinó en la direcció correcta.
Aleix Cabrera 
Com sempre germà, quina bon curtmetratge, ja m’entens. M’encanten!