EL SERVEI CATALÀ D’OCUPACIÓ és com un iman ben carregat que atrau tota mena de personal metàl·lic. Hi ha joves, amb carrera o sense, gent que frega l’edat de jubilació i que probablement ho tindran més difícil per trobar feina. També hi ha quatre llatinoamericanes que han vingut traginant els cotxets amb nounats. Et donen un número. No l’oblidis, recorda’l, perquè serà el teu número durant tot el matí. Un llarg matí, però tu encara no ho saps.
La primera vegada, només demanes el número. Seus. Ara, t’aixeques per parlar amb una senyora que –la molt maleducada– demostra que ha estat ensinistrada per mantenir dues converses al mateix temps. Et pregunta el nom, parla d’una sèrie de televisió amb la companya del costat, et demana el DNI, comenta el programa que van emetre després i de com ràpidament va fer zàping, et demana el full d’empresa i segueix amb la conversa paral·lela. És igual que aquelles persones que et parelen una bona estona sense mirar-te als ulls. Com aquella companya, calla, que sempre que em parlava i amb to dòcil i fins i tot amorós –falsament amorós, teatralment amical– em fregava l’espatlla i em preguntava pel meu futur sense deixar de mirar-me l’espatlla dreta. Quins nassos!
Un cop inscrit a la llista d’aturats, et criden per tercera vegada. Aquest cop és per acreditar a l’Estat –no pas a l’Administració Catalana– que veritablement t’han fet fora o com deia una cosina fa uns dies “t’han convidat a deixar l’empresa“. No senyora, li vaig dir jo. Una invitació és quelcom positiu, amb una finalitat positiva, i pots acceptar-la o no; mentre que si et rescindeixen el contracte, no podràs dir-hi ni ase ni bèstia. Ens deixem d’eufemismes d’una vegada? La dona de l’administració central es fa creus de les condicions contractuals d’una empresa pública. M’han dit que és legal, li dic. I ella alça la vista, aixeca les celles i comenta que pot ser legal, però és una tocada de nassos. Penso el mateix i l’administració pública o les empreses que hi concursen haurien d’evitar contractes d’aquesta mena, encara que sigui per donar exemple. Això no ho dic. Només ho penso.
Finalment, torno a parlar amb una senyora del Servei d’Ocupació de Catalunya, sense perdre el meu número. Això és com a les presons, com en Jean Val Jean de Les Misérables, 24601. El número que et donen aquí, però, és més curt i fàcil de recordar. Aquest cop, pregunto pels cursos de formació. Una hora més tard, t’apuntes a dos. No perquè un excompany t’hagi comparat amb els nini, hagi subratllat que estàs en l’edat d’ocupar alts càrrecs i t’hagi insistit que no t’apalanquis en el sistema, que ell prefereix ser dels milers d’ocupats que no pas dels aturats, sinó perquè tens inquietuds, perquè vols fer-te respectar i perquè vols el millor per a tu. I el millor està al caure.
Aleix Cabrera 