QUÈ BO QUE ERA EL PENEDÈS DE 2007! La buidor de dues ampolles ho evidencia rotundament a la taula d’un acollidor local de Gràcia. I que bona, l’estona! I que bons, els somriures! I que lluny que han quedat els fills descarriats de la gran mare natura! Pobra, la mare, que no n’ha sabut més. Pobra, la natura, que els haurà d’emparar fins al final dels dies.
El senyor panxut, amb les seves dèries qüestionables, potser malèvoles, sovint desafortunades; un, dos, tres –si no més– egòlatres experts en fer la gara-gara o admetre tota mena de compliments; l’home inarticulat, com un autòmata però desendollat; l’home a qui la vergonya va convertir en tortuga perquè pogués entaforar el cap abans que enrojolar-se i admetre que no en sabia més; la visionària que ho veu tot menys els fantasmes del voltant; precisament, una família en què no falta el fantasma del Coronel Mustdo, que per tractar-se d’un espectre no pot governar el planeta; la Madam Silenci i aquells somriures aquàtics i paraules de llibre de text, el compendi que amaga allà on la resta hi té un cor; i la lladre d’ones a galop sobre els cavalls del Cinisme i la Mala Educació. Que bo que era el Penedès de 2007!
Aleix Cabrera 