DAVANT D’ACOLORITS TRENCADISSOS, una dona que du un gosset amb jaqueta de ganxet es creua amb un invident que té més pressa que el Barça per remuntar a la Lliga. Més amunt, al barri dels Canons, una jove no tant jove crida una vegada i una altra la tercera gossa de la comitiva –Duna!, es diu– i així trenca la pau que, sens dubte, fou l’anhel dels qui ocuparen l’espai encara no fa un segle. Anhelat silenci, aleshores afusellat a bombes, ara perpetrat per continus esgarips i lladrucs. Des d’aquest turó, la ciutat sembla un conjunt de cromos amuntegats: la carena inconfusible del Tibidabo, la Sagrada Família sempre a mig fer, Monjuïc, distingides torres urbanes de mar a muntanya i de Besòs a Llobregat. Una àvia admira com n’és de gran el Carmel –no t’enganyen els ulls, ni una barraca queda!– i situa l’hospital de la Vall d’Hebron més enllà. Ara, tanca els ulls. Duna!
Aleix Cabrera 
M’hi arribaré per veure les vistes, el teu escrit em convida. Una abraçada.