RES NO ÉS GRATUÏT A INTERNET encara que a simple vista ho sembli. Davant la innocència aparent que infon la interfície senzilla de Google, per posar un exemple, l’alimentem i enriquim cada cop que fem una cerca amb dades i més dades sobre interessos, hàbits de consum i patrons de comportament. Aquesta és la clau de l’èxit, obtenir informació sense que l’usuari se n’adoni i aquí les plataformes socials, com ara Facebook, han estat molt hàbils. Qui no ha jugat a fer créixer un hort virtual o portar un restaurant que només existeix entre bits? Qui no s’ha inscrit en noves xarxes socials, com Pinterest, amb l’usuari de xarxes socials existents? Qui no ha fet “clic” damunt del “m’agrada” d’una aplicació per poder participar en un sorteig de productes d’una determinada marca?
El “clic” es diu tan de pressa com es fa. El fem sense ni tant sols pensar què implica, sense llegir les condicions d’ús que gairebé sempre autoritzen terceres persones (empreses) a accedir als nostres perfils. I sense adonar-nos-en, tot jugant, hem caigut en aquesta teranyina gegant que nosaltres mateixos però també les grans corporacions hem anat teixint. És “la nostra vida a la xarxa“, la idea que ha motivat un taller pràctic i un debat posterior al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB Lab).
Aleix Cabrera 