El cactus

EL MATEIX DIA QUE VA APARÈIXER, van entaforar-lo en un dels racons més modestos del departament. Algú havia comentat durant la sobretaula que “els cactus neutralitzen les radiacions” i, com que aquella sala era plena de màquines dispensadores i microones, no van dubtar a deixar la planta damunt la nevera. El cactus i el test que calçava eren tan diminuts que ràpidament van caure en l’oblit. La falta d’aigua no era el que més amoïnava aquell peu punxegut, que per alguna cosa era un cactus; el que de veres el preocupava era perdre la connexió amb el món i no saber que hi passava, perquè des d’allà, a penes albirava res.

Si ningú no el traslladava enlloc, hauria d’esforçar-se a créixer. I així ho va fer. Setmana rere setmana, es va anar estirant mil·límetre a mil·límetre, fins que va assolir una estatura poc convencional, atenent les dimensions del test i el trist diàmetre de la seva cintura. Començava a pensar que s’esforçava en va, quan un bon dia, algú va deixar un got de cafè allà on era i no va tornar per beure-se’l.

–Dec ser massa amarg pel seu gust –va fer la fosca beguda–, i tu deus tenir massa punxes.

Però, al cactus, tant li feia punxar o que el nou company d’estança tingués un caràcter amarg. Ara, ja no estava sol en aquell món d’oblits. Qui sap si d’aquí un temps s’hi afegiria algú altre, a la conversa. I a mesura que van anar omplint les estones de paraules, el cactus va deixar de créixer i també va passar per alt que les arrels se li estaven assecant. De mica en mica, el seu color verd pistatxo va anar virant cap un verd oliva passada, ja m’entens, aquell to que ja no té la brillantor del fruit jove a l’arbre. Aleshores, aquella figura alta i esvelta va començar a vinclar-se endavant, adoptant un posat reverencial i malaltís alhora.

L’aspecte mortuori del cactus no va passar per alt a la gent del departament que, en redescobrir-lo, van regar-lo en abundància i van situar-lo a la tauleta dels microones, uns vuit pams per sota d’on era abans. Un cop refet, el tronxo espinós va recuperar les ganes d’alçar-se i enfilar-se ben amunt per guaitar l’amic amarg. El que no sabia és que el dia que ell va tornar a la vida, el got de cafè va anar de cap a la brossa.

[La foto s’ha fet als baixos de l’edifici que la UOC té a la Rambla del Poblenou, el febrer de 2012.]