EN SORTIR DE CA LA RENTA CAPS amb més cap que cabell –que les melenes facin la cara petita només és un efecte òptic–, vaig creuar-me amb en Guimaret que feia una somriure d’orella a orella.
–Està clar que les coses et van bé! –vaig espetar mentre encaixàvem les mans.
–Bon dia, Romari! Què t’ho fa pensar?
–La cara et delata positivament, i aquest vestit que ens portes, i les sabates tant lluents!
–Arrenco la setmana amb bon peu, després d’estar-me’n una tancat en una masia amb deu desconeguts en plena muntanya. “El magma”, en diuen. Fa anys que en sentia parlar, d’aquesta teràpia de xoc col·lectiva, però mai no m’havia animat a llençar-m’hi. Deu ser per les connotacions que la paraula comporta, saps què vull dir, el magma és una substància incerta, llunyana i que, les vegades que emergeix, crema. Però, al final, entre que un amic d’un amic ho havia provat i ens van enderrocar la casa de Gran Canària per la refotuda llei de costes, una situació que em va encendre de valent…
En Guimaret parlava pels descosits, sense donar opció a entrar en el joc, inconscient que tenia un únic destinatari del missatge amb qui havia establert un suposat diàleg i no pas una gran audiència per a ell sol. D’un tema se n’anava a un altre sense gairebé deixar silencis perquè jo pugués introduir-hi una petita falca, un sí, un no o un ehem. No havia passat ni un quart d’hora de rellotge, que em vaig sentir del tot abatut davant d’aquella personalitat impositiva. Tant extenuat, que l’home, en adonar-se’n, em va allargar una targeta de “El magma. Recanalización vital y equilibrio de conciencias” –com si en tinguéssim més d’una, de consciència!
–Tens sort, perquè aquest vespre el gran Sami Galán és a Barcelona per impartir una xerrada. Ves-hi si, fes-me cas. No te’n penediràs.
I jo, beneit de mi, com si no tingués res a fer, que aquella mateixa tarda em planto al “Centro Nexo Unión” –una altra incongruència, ara per redundant– en ple barri de Sant Gervasi, just al costat d’una “boutique de la prensa”, allò que al poble anomenem “quiosc”. La recepcionista em va indicar que tot just començaven, que passés, i molt amablement em va agafar la jaqueta.
–Vamos a canviar de paradigma mental –va pronosticar el tal Galán–. A los tres años ya tenemos el 85% del cerebro formado. Lo malo es que lo hemos configurado en base al “yo hago” y no al “yo soy”, es decir lo que de verdad nos mueve. Y de ahí que toda la vida respondemos mediante sistemas reactivos motivados por la rabia y el miedo, unos sentimientos negativos que a la larga somatizamos.
Em vaig entaforar allà on vaig poder i de seguida em vaig adonar que era un card enmig d’un camp de roselles. Calla, segur que algú va pensar “què diantres fa un pagès aquí?, ves que no hagi confós la recanalització energètica amb la canalització d’aigües per al regadiu”. Clar que jo també vaig imaginar-me’ls en aquell zoo particular on només faltaven els pals de golf per acompanyar aquells bronzejats de màquina i cutis “abotoxats”.
Mentrestant, aquella mescla de Julio Iglesias i mestre Yoda va explicar que “les emocions són energies que, en la correcta mesura, ens salven la vida”. Resulta que la por era la primera, la que ens condueix a la paràl·lisi o a la fugida, però no a afrontar les situacions. Tot seguit, arribava la ràbia, resultant del dolor, en comparar l’històrial i descobrir-hi situacions similars ja viscudes. Una emoció que, segons Galán, ens porta a atacar. I quan això no fa efecte, arriba la tristesa, un recolliment que, va subratllar, hem de saber aprofitar per entendre i reconduir la situació, ja que si no la culpa ens inunda d’estrés, ansietat, angoixa i autodestrucció.
–La tristeza, mis queridos amigos –es veu que l’home havia agafat confiança–, tiene que ser vuestro trampolín hacia el cambio. Aprendan y eso les llevará a la alegría y al amor. Aprenderan a convertir sus dones castrados en inmejorables destrezas para dar lo mejor. Decidan qué bolita quieren ser –va exclamar a l’hora que ens mostrava un joc de dames xineses–. La blanca palidez del miedo, la roja ira, la azulada tristeza o el verde alegre?
Durant el torn de preguntes, en què no van faltar alguns “què tals” afectats i musicalment arranjats, vaig aprofitar per alçar-me i deixar estar el magma, que per alguna cosa es troba sota el mantell terrestre. A fora, bastant més amunt, la constel·lació de Sagitari havia esventrat el cel amb una llarga fletxa d’estels. D’entre el magma uniformador a les nombroses rutes celestes, vaig tenir clara la meva preferència.
–Mira, mare –va fer una criatura al costat–, allò és Casiopea. És com una doble ve. Ens ho ha dit la mestra.
Mentre mirava el firmament, vaig pensar com aquella gent era capaç d’afluixar amb tanta alegria un feix de 2.000 euros. El pèl només me’l pren la renta caps, vaig dir-me. És l’avantatge del sentit literal, que torna a créixer.
Aleix Cabrera 