EL RELLOTGE, UNA HORA MÉS, i nosaltres, una menys. Cada primavera la mateixa cançó! Com la Randy Newman que alerta d’aquesta One more hour, una tonada menys animosa del que podríem esperar. I, per a imprecisos, el blues d’Ane Brun que reclama One more time (“una mica més de temps”), igual que ho fan Chante Moore i Kenny G. amb una enscucrada melodia o Daft Punk, a més revolucions. Una hora haurà passat en només en segon, el temps que s’esmuny com sorra entre els dits, és el Time after time (“el temps després del temps”), el de Chet Baker o el que va popularitzar Cindy Lauper o la delicada versió que en va fer Eva Cassidy (quina veu!). També podem parlar d’hores amb Philip Glass com a teló de fons i el fregadís de les cordes i el piano en crescendo, i és que, en definitiva, el temps, més de pressa o més lentament, sempre acaba passant (As time goes by). Torna-la a tocar, Louis Armstrong!
EN RANDY coneixia bé la seva velocitat de lectura. Fins i tot, tenia apamada la rapidesa amb què memoritzava les coses. Ho havia calculat tot, també els descansos per dormir, menjar i complir amb les necessitats bàsiques, i comptava amb un marge d’error de tres minuts amunt, tres avall, quatre a molt estirar. Només havia descuidat una cosa: el canvi d’hora. I una hora menys d’estudi, va pensar, em poden valer les oposicions de dilluns!
L’ANE fa hores que no es mou dels peus de la llitera. Mira neguitosa al seu voltant i no entén perquè ningú no s’afanya, perquè els metges sembla que no facin tot el que podrien fer per salvar el seu marit. Ella no ho sap, però a l’Ahmed no li queden ni seixanta minuts. Són les dues, que tot d’una es fan les tres. L’Ahmed deixa de respirar. L’Ane plora en silenci i es pregunta com la mort s’ha confabulat per robar-los la seva darrera hora plegats.
EN CHET m’acaba de lliurar el registres del banc amb tots els moviments de la visa de la víctima i sembla que va treure diners a les 3.05 h de la matinada. També m’ha passat l’informe policial amb la declaració del principal sospitós, que diu que anit va ser fins les tres tocades a casa d’uns amics. Però quina és l’hora correcta? Les 3.05 h eren ja les 4.05, o encara l’hora antiga? Investigar l’homicidi la nit del canvi d’hora pot resultar problemàtic!
LA DAFNE, a qui els col·legues anomenen Daft, està que trina. “Que et fotin fora de la disco una hora abans, perquè als de dalt se’ls ha acut canviar l’hora, és un marró”, es queixa i xuta una llauna amb la mala baba d’una adolescent de 22 anys. El punk que surt amb ella mira de fer-li veure que no arreglarà res fent morros al que els queda de nit. “Totes les discos xapen a la mateixa hora”, li diu, “una hora menys”. Aleshores, pugen a la moto d’ell i enfilen la carretera cap a la platja, perquè la nit durarà el mateix i el sol sortirà a l’hora de sempre.
A L’EVA se li’n refot que la gent dormi menys, que la son es recupera. Però ella ha de fer la feina de sempre amb menys temps i, ja se sap, que els clients no tenen cap mena de consideració, i ben puntuals, com cada diumenge, esperaran que obri la persiana amb el mateix somriure i ho tingui tot a punt, amb la mateixa oferta de cada dia, o més i tot, que és diumenge, i ja se sap que alguns visiten els pares, o els sogres o tenen aquell compromís. Baixa dels núvols, Eva, que se’t cremarà la fornada!
PHILIP. Philip. Philip… La casa és plena de post-its amb aquest nom. Al damunt d’una crema antiinflamatòria, unes vambes, un prestatge de la nevera, un horari amb el règim alimentari, una capsa, un calaix del moble fruiter… Els companys de pis tenen clar –el tal Philip no s’ha cansat de repetir-los-ho– que no poden ni tocar-ho. Deusenguard, que res del que necessita per la marató de demà no estigués a lloc. Tanta previsió perquè acabi oblidant-se d’avançar l’hora. El tret de sortida no espera els dormilegues!
LA CHANTE és feliç, romànticament feliç, enganyosament feliç, tristament feliç, de saber-se acompanyada una hora més per un de tants amants ocasionals –”amants d’una nit”, els anomena la Petra; “amants d’em-sona-la-teva-cara-i-no-sé-de-què”, s’hi refereix l’Alícia; “amants d’alegria fugaç”, se’n fum la Clara. Aquell de qui ja ni recorda el nom es desfà de l’abraçada, es desenganxa dels llençols i abandona l’estança. Ara, la Chante avança una hora el rellotge i somriu. Aquest cop, l’amant, li ha durat una hora més, s’autoenganya.
LA CINDY i el seu pare maleeixen dos cops a l’any qui va tenir la genial idea del canvi d’hora. Ningú no va pensar en els rellotgers, com ells. Ningú no va atinar que qui fabrica, té cura i ven centenars de rellotges ha de posar-los en hora i a l’hora. Ni un minut més ni un de menys, que després el comprador remuga. I quan es tracta d’endarrerir l’hora, rai, que encara els va el temps a favor. Però aquesta nit és una autèntica cursa contra rellotge, mai més ben dit.
EN LUIS no ha passat a buscar-la, i això que era ella qui tenia dubtes de deixar-ho tot i marxar amb l’avió de les sis. Ell va insistir-li que era el pas, “l’inici d’una nova etapa”. Li havia assegurat que, tant sí com no, passaria per allà a les tres de la matinada, que si hi era, bé, i que si no, entendria que se n’havia desdit. Passen ja quaranta minuts de les tres, les tres que de fet són les dues. La Sam s’espera fins les quatre i, quan està per marxar, cridòria: “Nina, puntualitat britànica! Celebro trobar-te!”. El temps sembla haver-se aturat. És a les seves mans.
Aleix Cabrera 
Escrit enginyós!
Moltes gràcies pel comentari. Fa il·lusió saber que algú et llegeix! :)