UN MURAL ATAPEÏT DE DIBUIXOS, manualitats i collages evidencia que som a l’Àrea Materno-Infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Acompanyat de la il·lustradora Rosa Maria Curto i les escriptores Maria Carme Roca i Gemma Lienas, pugem fins al darrer pis. A l’aula hospitalària, coneixem les mestres del centre (la Gladys, la Carme, la Montse i l’Anna), ens dividim en dos grups i ens repartim els llibres. Amb la Maria Carme, visitem la planta d’oncologia, les cambres, la UCI i alguna sala a mig camí.Res fa pensar que darrere el somriure de la C. hi ha dues operacions de pulmons per una fibrosi quística que no la deixa cantar com voldria, però tot i així canta, ens explica. L’A., d’uns 5 anys, condueix un cotxe de pedals, passadís amunt, passadís avall, i també rep el seu llibre d’aquest Sant Jordi als hospitals que organitza el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil per quart any consecutiu.
Abans d’entrar a l’hospital, no deixava de preguntar-me què em trobaria, què hauria de fer, si en sabria prou… i, ara, un cop allà, no hi ha rastre de les inquietuds. Malgrat que les bates blanques, els aparells i els Xuclis de les parets deixen clar on som, al davant només veig nens. Hi ha una complicitat especial entre tots nosaltres, i la malaltia, sigui quina sigui, la deixem a banda. No és que no importi, però aquell moment és nostre, dels nens, els mestres, els pares i els escriptors. Així que obrim contes, hi fem quatre ratlles que ens surten de l’ànima i, molt a corre-cuita, expliquem aquella història fantàstica.
Alguns dels nens s’interessen per la nostra feina. La T. fins i tot s’ha preparat algunes preguntes i fa de periodista precoç: “per què escriviu?” i “com us inspireu?”. Les preguntes segueixen a l’aula amb en J., un adolescent que –us en fareu creus– ha llegit ‘L’Odissea’, ‘El senyor dels anells’ i ara s’ha endinsat en ‘L’ombra del vent’. A l’interès pel procés d’escriure que manifesta el noi, la Maria Carme, escriptora i historiadora, ens regala una classe magistral accelerada. Amb un to familiar, càlid i distès, explica com caça les bones idees així que passa, com els busca un final abans d’elaborar la història i com s’ajuda d’un guió bàsic per no desviar-se del camí traçat. “A vegades, alguns personatges secundaris agafen força, perquè ho demanen, ho volen, i llavors els dono més protagonisme”, explica l’escriptora amb aquest humor que també plasma als llibres. Els dolents, ens diu, no tenen tanta sort, “en aquest aspecte, sóc una mica clàssica”. És a dir, que el bé triomfa sobre el mal i això ens agrada.
A les cambres aïllades, coneixem un nen molt enfadat perquè el Barça va perdre (“una mierdecilla”, diem per treure-li ferro) i un altre que està fent classe amb la mestra. També hi ha una jove bromista a qui explico la llegenda de Sant Jordi en un minut –el rellotge de la Carme, l’educadora, s’ha convertit en cronòmetre!– i un nano tan eixerit i simpàtic com les seves ulleres rodones d’un vermell viu. Malgrat el vidre circular que ens separa de tots ells, ens hem comunicat a través d’un telèfon, de gestos i de rialles.
La fantasia i la màgia dels contes també arriba a l’UCI. Dibuixos, ninots i globus amb forma d’espasa esvaeixen la seriositat de l’espai. Obrim els darrers llibres, els expliquem i els signem. Una tieta ens demana que ens fem una foto amb el nebot. I tant! A més, avui s’ha incorporat a la butaca i ha deixat el llit. No és això un motiu de festa? Com qui tanca una jornada tan especial, en honor a tots els joves valents que lluiten contra els seus dracs particulars, hem brandat les espases vermella, lila i blava, les hem unit i hem pronunciat ben alt: “un per tots i tots per un!”.
Quins llibres hem repartit?
N’hem repartit molts i de diversos, entre els quals hi havia els vuit contes de la col·lecció ‘Les fades ens parlen de…‘ (Ed. Susaeta/Gemser) sobre els valors de la valentia, la humilitat, la solidaritat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat, la gratitud i l’autoestima.
[També podeu llegir: ‘Fades d’hospital‘ i ‘Per què les fades parlen en acord de Fa sus 4‘]
Aleix Cabrera 
M’emociones! Els meus ulls somplen de llàgrimes en llegir aquestes paraules que evidèncien que és l’AMOR.
Moltes gràcies! Sort que encara queden persones, com tu, capaces de destinar deu segons o els que siguin a expressar aquell “m’agrada” de les plataformes socials en paraules. Arriben a l’ànima.