FACEBOOK L’HA POPULARITZAT i ara no ens el treiem de sobre. Em refereixo al botó “m’agrada” (“I like”, en la versió anglesa) que figura sota les entrades de la plataforma social i que s’ha estès en altres entorns en forma de “més 1” (Google Plus), d’estrella (WordPress), de mà amb el polze aixecat (YouTube) o de cor (Pinterest, Instagram o Vimeo). Hi fem “clic” gairebé sense pensar-ho, per inèrcia, així que un contingut ens sorprèn, ens fa somriure o pensem que és bo. Diem que ens agrada però no per què, com apunta The Blog of Life, en detriment de la comunicació. Qui no ha observat la minva dels comentaris d’un temps ençà? Però per què triomfa el “m’agrada” que genera 50 milions d’enllaços cada dia?
Qui més qui menys, blocaires, empreses i mitjans digitals, s’han afanyat a incloure al famós botó en forma de widget als seus webs i frisen per veure créixer el comptador. És el que ofereix l’eina, que permet avaluar-ne el nombre de clics. Així, les empreses poden avaluar el grau de seguiment que genera una marca, poden remetre’s a la xifra de cara als anunciants o fins i tot poden analitzar les nostres passes digitals. En aquests sentit, Alemanya ja va alertar-ne fa mesos i va vetar el “botó blau” en determinats sectors.
Quant a les estratègies de màrqueting, s’ha evidenciat que el “clic” en qüestió no té cap valor per si sol, pot distreure i desviar l’atenció de l’usuari. Tant és així, que l’empresa de calçat Zappos prescindeix dels botons socials al seu web perquè el comprador es concentri en el producte. Això no vol dir que no siguin a Facebook, que hi són, però amb una estratègia. D’altres, com Kentucky Fried Chicken hi han jugat amb una clara ironia publicitària. I la xarxa, com sempre, dividida entre els qui preguen que Facebook suprimeixi el “m’agrada” i els que suspiren per un nou botó de “dislike” per expressar rebuig o desaprovació.
D’acord, podem fer-ne un anàlisi quantitatiu pel que fa a l’interès suscitat entre els diversos continguts d’un mateix web o d’un web respecte un altre; podem competir, si ho volem, podem inflar-nos d’ego per dir que la nostra notícia ha estat la més votada, però podem dir que ha estat la més comentada i què se’n diu? Es valora això, ja? On queda, enmig d’aquest afany pels nombres, la qualitat i la comunicació real i la participació?
El botó de “m’agrada” ha arrelat a la xarxa perquè és de funcionament fàcil. Es regeix per la llei del mínim esforç, no requereix fer cap esforç mental ni estructurar cap idea per evidenciar-la per escrit, sinó que és l’impuls i l’emoció el que sovint motiva el “clic” i no l’intel·lecte. Després, ens preguntarem perquè cada cop hi ha més problemes d’expressió escrita o fins i tot de comprensió lectora, ja no només entre joves sinó també en la forquilla d’edat adulta. Potser, arran d’aquest escrit o algun altre, ens preguntarem abans de prémer el “m’agrada” si no som cada cop una societat més mandrosa tot i viure a un ritme de vertigen. Potser ens preguntarem si no valdria la pena d’aturar-se per assaborir el moment i comunicar-nos com ho fèiem fins no fa gaire, de veritat.
La proposta
El proper cop que estiguis a punt de prémer el “m’agrada” rere l’entrada d’un blog o un article, planteja’t de deixar un missatge escrit, encara que sigui breu. Fes-ho com si fos un joc. Et costa? O et resulta sorprenentment senzill? Potser t’enduràs una sorpresa!
Aleix Cabrera 
Retroenllaç: Sense “likes” no vals res | Aleix Cabrera·
M’agrada…
.
.
.
No, de debò. És totalment cert que el “m’agrada” clicat alegrement sense cap comentari empobreix molt la comunicació. Però a aquestes alçades no crec que es pugui tornar enrera.
De totes maneres, reconec que a vegades, un m’agrada, un polze aixecat, una estrella,… un indici qualsevol de que hi ha algú a l’altra banda de la pantalla, també s’agraeix. És com una petjada sobre la sorra que ens fa saber que, encara que hagi passat corrent o de puntetes, algú ha estat allà…
M’agrada molt aquest comentari. Tens raó en què una petjada s’agraeix, però s’agraeix saber qui la deixa. Fins ara les estrelles, polzes i m’agrades no et diuen (a l’autor) qui ha passat per allà. Però sí, més val això que res. ;)
M’agrada…
.
.
.
.
No, de debò. Totalment d’acord en que un “m’agrada” sense cap comentari empobreix molt la comunicació, però dubto que al ritme que anem ara ens hi poguem tornar enrere.
I reconec que de vegades també és una alegria trobar-se un m’agrada, un polse aixecat, un cor, una estrella,… un indici de que encara hi ha algú darrera la pantalla. Un “m’agrada” no aporta res, però és com una petjada sobre la sorra, ens fa saber que algú ha passat per allí, encara que sigui corrent de puntetes.
Tota la raó, nano. Com li costa a la gent dir quatre paraules ben trenades i amb un pèl de criteri. Potser el social media farà que el periodistes d’aquí uns anys tornem a tenir feina perquè costarà trobar persones que escriguin sense faltes d’ortografia i amb una sintaxi clara i senzilla.
Gràcies pel comentari Xavier. Malauradament, la capacitat de comunicar-se bé i amb coherència no es valora com caldria. He vist cada escrit de persones amb càrrecs que te’n faries creus! ;)
Si, hi ha mandra. T’has adonat que també s’escursen els noms propis de persona i … curiós van acompanyats de l’explicació: – És un nom massa llarg. Ja l’haurien pogut dir sencer i sense explicació, amb menys temps i esfoç. No és el que volen?
Una abraçada
I tant! I la mandra per no pronunciar bé noms o paraules? Fèlix esdevé “Felis” o Palafrugell, “Palafrugel”. I sovint qui els pronuncia són gent amb carrera i estudis.