El xaic que robava faves per tenir nom

–AIXÒ NO ÉS EL QUE SEMBLA –va justificar-se el nen mentre tot el gavadal de faves que guardava al plec de la samarreta queia a terra–. Veurà, senyor, jo és que tinc dues predileccions i vaig pensar que una em duria a l’altra. No, no, no m’esbatussi, sisplau, deixi que m’expliqui. Miri, totes dues les tinc al cap des que tinc ús de raó. La primera és literària, vull dir que és un llibre, una història, un conte. El sap aquell de la favera màgica? La del pagès pobre, pobre, que un bon dia planta una fava i creix amunt, amunt, fins al reialme d’un ogre ric? Doncs, aquesta és la primera predilecció. La segona… Bé, abans haurà d’apagar la lot. Que no, que no m’escaparé! Redimonis, com vol que ho faci si em té el coll de la camisola ben aferrat. Així, gràcies. Ara, miri aquí dalt. Les veu com brillen? Les estrelles són la meva segona predilecció. Són tan fortes totes dues que vaig creure que la primera em podia portar a la segona. Si algú havia escrit un llibre d’unes faves màgiques, per què no podia ser veritat? Pensava plantar totes aquestes faves. Són les més verdes i brillants que he trobat. Les he triades una a una, sap, i potser alguna tingui la màgia d’engendrar una favera que creixi sense aturar-se i em porti fins aquella estrella, la del pare i la mare, en pau descansin. Els haig de preguntar quin és el meu nom, el primer, no el d’ara, el que ells van triar per a mi.

–Dius que t’agraden les faves i les estrelles, així que tria, xaic! –va espetar el pagès fart que li prenguessin la fruita i les hortalisses de l’horta.

–Doncs, suposo que em quedo amb les fa…

–Llàstima –va interrompre’l la veuassa de l’home del camp–, perquè el meu garrot tenia ganes de brega i de fer-te veure les estrelles que tant ansies. Però, si vols faves, tindràs faves. Au, arroplega-les totes i no te’n deixis cap. Així. Més de pressa. Ja les tens? Tranquil, que a casa en tinc dos cabassos més.

L’home va arrossegar el xiquet pel coll de la camisa com si fos un gos i el va tancar al graner. Al cap d’una estona va tornar a entrar amb una olla gegant atapeïda de faves cuites i una cullera de fusta.

–Té –va proferir el pagès–: les faves que tant volies.

–Veurà, senyor, jo les faves volia plantar-les, no pas menjar-me-les. De fet, no m’agraden gaire i diuen que fan fer pets.

–Si vols tornar a casa i lliurar-te del meu garrot, te les menjaràs totes –va explicar l’homenot, i el xaic va callar, va abaixar el cap i cullera en mà va començar a endrapar faves, una a una, fins que li van sortir per les orelles. Després el pagès el va deixar marxar.

Ni el pagès ni el jove lladre sabran mai si alguna d’aquelles llavors hauria estat tan màgica per germinar i créixer fins als núvols. Tampoc no ho sabrem nosaltres. El que si sabem és que el xaic –així anomenaven al vailet els de la contrada– va acabar enfilant-se més amunt del que qualsevol pugui imaginar. Aquella nit, va trigar a conciliar el son, perquè es recargolava de mal de ventre i repartia pets a tort i a dret. Digueren els de Cal Coix, que la casa tremolava i tot, i que els estols de pardals, corbs i estornells no van tornar fins passat mig cicle lunar de tanta pudor.

Però tornem on érem. Aquell a qui anomenaven xaic va acabar aclucant l’ull i va ser aleshores quan, en somnis, es va produir l’encanteri. Aquella nit, explica ell, va ser capaç de volar. No us explicaré com, que encara s’esvaïria la màgia. Només us diré que està relacionat amb les faves i les flatulències. Al xaic, que ara és un home fet i dret, tant li fa que la història acabés així i no s’avergonyeix d’explicar-la perquè, aquella nit, va arribar fins a la seva estrella. Hi va trobar el pare i la mare, i després d’una abraçada eterna per fi va poder preguntar-los pel nom. Per capricis, el destí. I si no, escolteu què va murmurar l’estrella:

–Fabio.