Que ningú no dormi!

A VEGADES LA FEINA PASSA MILLOR AMB MÚSICA. Per això, aquest matí, algú ha suggerit de posar-ne, i jo –reconec que amb sornegueria– he preguntat: “Una música inspiradora?”. Davant l’assentiment, he tret el telèfon mòbil i he sel·leccionat una de les àries més lloades de l’òpera i també una de les que més s’han popularitzat. No havia cantat encara el tenor que s’ha iniciat aquest diàleg a quatre bandes:

–I això què és? –ha fet una.
–’Mar adentro’ –ha exclamat un altre.
–’Nessun dorma‘, de l’òpera ‘Turandot‘ –he subratllat–. No us agrada?
–Sí, bé, però no inspira.

Efectivament, Alejandro Amenábar va triar aquest fragment de l’òpera de Giacomo Puccini per fer volar el tetraplègic Ramón Sampedro en somnis. Es tracta d’una òpera relativament jove, de principis del segle XX, que el compositor no va acabar a causa d’un càncer. Franco Alfano, per encàrrec del fill de Puccini, la va acabar i és així com ens ha arribat.

Tota l’òpera és una exhaltació de l’amor envoltada del dramatisme propi del gènere. La princesa Turandot, filla de perses, decideix que només es casarà si algú és capaç de resoldre tres enigmes. Mentre això no passa, van rodant caps, fins que un príncep de qui no sabem el nom cau rendit als seus peus i decideix passar la prova. La passa amb èxit, però Turandot no l’estima i prega a l’emperador –rei persa a la llegenda original– que anul·li el casament. Però una promesa és una promesa. El príncep aporta un nou gir i misteri a l’òpera en concedir-li l’oportunitat de tallar-li el cap –i així evitar les núpcies– si encerta el seu nom. És aquesta nit quan la princesa ordena “que ningú no dormi” (“nessun dorma”) perquè vol que tothom esbrini com es diu l’home misteriós. A l’alba, però, la princesa no ha resolt l’enigma i decebuda escolta com el príncep li diu “Calaf”. Aleshores, se n’enamora bojament. I per acabar-ho d’arrodonir, quan l’emperador li pregunta pel nom del desconegut, ella respon: Amor.

Sense conèixer aquest argument, que va descobrir-me Ramon Gener a ‘Òpera en texans‘, el tema de ‘Nessun dorma‘ sempre m’ha captivat. És d’aquelles peces que escoltaries una vegada i una altra, perquè no te’n canses, perquè creix a mesura que avança i s’eixampla dins teu. Però qui explica això en un entorn d’entusiasme escàs? Tot i així, no m’he pogut estar de preguntar encara, amb to còmic: “Voleu escoltar ‘La Traviata‘?”. Després, he callat, convençut que més tard, de nit, segur que “no dormiria ningú”.