NO SÓC PERSONA DE CELEBRACIONS MULTITUDINÀRIES ni festes escandaloses, així que, si puc, les evito. Però quan els ingredients són tan poc habituals com els llibres i el desfici dels lectors per descobrir-los, compartir-ne el contingut i intercanviar-los, qui s’hi pot resistir?
Fa poc més d’un any, vaig rebre un e-mail de l’Ester Fernández Matalí, una de les persones que coordinaven un fòrum bibliòfil al campus virtual de la UOC. M’explicava que el projecte de Llibres per Llegir es volia fer gran, deixar de ser un fòrum per convertir-se en un web obert no només als estudiants d’aquesta universitat sinó a tots els amants de la lectura que naveguem per la xarxa. Amb l’Ester no ens coneixíem en persona, però tots dos ens havíem donat algun cop de mà en projectes personals. Ella havia escrit articles a LaFinestraDigital.com –projecte que amb companys de Comunicació Audiovisual vam endegar el juny de 2004– i, fins i tot, va fer de veu introductòria a una de les meves idees: el podcast L’Exprés Digital, que malauradament va fer un únic viatge d’anada, tot i rebre una distinció dels European Podcast Awards. Al cap d’uns mesos, era ella qui em demanava “la veu” per al seu projecte de final de carrera i, fa un any, em va escriure novament. Em demanava que fes una ullada a la versió beta del que avui és Llibres per Llegir. Un honor!
El projecte va arrencar sense dificultats –senyal que hi havia hores de bona feina al darrere– i els usuaris van començar a entrar-hi. En aquest inici, vaig participar-hi amb alguns contes i escrits al fòrum. La iniciativa no va trigar a agafar un ritme trepidant que se’m feia difícil seguir. De sobte, s’hi feien cursos d’escriptura, rutes literàries, lectures conjuntes… i el nombre seguidors (més de 5.000 al Facebook i 2.511 a Twitter) havia convertit el projecte en una xarxa social de persones vinculades pel plaer de llegir.
Al cap d’un any, havia arribat l’hora de bufar l’espelma. Sota la porxada d’una magnífica torre situada a l’avinguda del Tibidabo, s’estava l’Ester Fernández Matalí, aquest dijous quan faltava un quart per l’hora convinguda –les set de la tarda. Després de sis anys de compartir un campus intangible, per fi ens desvirtualitzàvem. No us diré què va ser el primer que em va dir, sempre quedarà en un tuit, però em va fer riure. A l’interior, tot era a punt: les copes, el cava, una taula per al tradicional intercanvi de llibres que a poc a poc s’anava omplint i una representació de la comunitat lectora.
Igual que els enigmes que ens brinda el web cada setmana, la vetllada va plantejar un joc similar. Es va fer una lectura dramatitzada de fragments d’obres clàssiques a càrrec de l’actriu Maria Jesús Lleonart, acompanyada per Ian Lleonart al piano, i els assistents havíem d’encertar-ne l’autor. Tret d’algun text molt evident, com ara ‘Lolita’ de Valdimir Navokov, pronunciar la resposta sense dubtar-ne resultava gairebé impossible. Tot i així, cada autor té un estil particular i la nostra intuició va saber captar-ho: la ironia de Pere Calders; els parlaments inacabables plens de ritme, però, de Shakespeare; o la recurrència de la feminitat i el mar en la poesia de Maria Mercè Marçal, entre d’altres.
La festa, de to pausat i sense aglomeracions –com a mi m’agrada–, va segellar-se amb una foto de família, dos “bibliopastissos” i un brindis de “per molts anys!”.
Aleix Cabrera 
L’enhorabona a tots dos, llibres i mar! :-)
Gràcies Carme! I per moltes lectures!
Oh, Aleix. Que maco, de debò. No recordava que havies “testat” el web, és cert. Gràcies per ser-hi per descomptat, gràcies per venir ahir. ;)
I tant. Fixa’t si ha valgut la pena tot plegat! Gràcies pel comentari ;)