NO HE ESTAT MAI A CUBA, però pel que m’han explicat i les fotografies que he vist, puc fer-me’n una idea. Una vida racionada no pot mostrar cap altra cara que no sigui la de paviments gastats, façanes que anhelen una merescuda reforma, cotxes amb l’edat de passar a millor vida i aparadors que mai no acaben d’omplir-se de gènere. Ara, aquesta imatge començo a veure-la a casa nostra.
No cal allunyar-se dels barris més cèntrics de Barcelona per adonar-se que algunes botigues fan mans i mànigues per estalviar i així subsistir. A la Gran Via de les Corts Catalanes, hi ha més d’una fleca que de bon matí només té la meitat del pa que tenia fa un any –no hi busquis ja barres especials fetes de gramínies diferents al blat o que duguin fruits secs. Alguns comerços han girat l’esquena al màrqueting pel que fa a la teoria dels punts calents i passen amb la mínima il·luminació del local. Les cares són llargues. No hi ha esma ni tant sols per somriure o desitjar el bon dia. Què vols, si ja no és només la crisi el que pesa. Ara, cadascun de nosaltres suporta el pes d’unes reformes polítiques constants que fan que costi respirar i que van més enllà de les retallades en sanitat o ensenyament.
A partir de l’agost, els autònoms hauran de descomptar un 21% en concepte d’IRPF a totes les factures, sis punts més que ara. I si no tens la sort ni de ser autònom i fins ara cobraves la prestació d’atur, agafa’t quan arribis als sis mesos, que en lloc de cobrar-ne el 60% se’t reduirà a la meitat. Algú deu pensar que l’ajut dóna per llogar segones residències i adquirir altres capricis banals. Calla, i que no se’ls acudeixi viatjar als aturats si no volen perdre l’ajut. Em pregunto per què volen un 25% de la població fent “bulto” quan potser a fora podrien guanyar-se les garrofes que aquí hem exhaurit. Però d’ajudes, les mínimes, no fos cas que s’ho gastessin en sexe, drogues i rock-and-roll.
Això no és tot, és clar. Si han d’anar maldades, fem-ho bé, que en aquest Estat som perfeccionistes de mena. Al setembre, s’apuja l’IVA de la majoria de productes i, a més del preu, podrem penjar-los l’etiqueta de prohibitius. La cultura no és un luxe, defensa el sector, però amb un IVA que suma 13 punts fins el 21% ho serà. Com també ho serà comprar flors, organitzar un funeral o adquirir productes d’higiene personal, com ara compreses o bolquers –vaja, que procrear es convertirà en una cosa de rics. Ja m’imagino el nou local a tocar del Cercle Eqüestre amb un gran cartell de tonalitats rosades i lletra Times en cursiva que resi “Club de la Procreació”.
Davant d’aquest panorama al qual no posaré adjectius, sorprèn veure que la gent surt al carrer pel Barça, per la Roja, per una concentració de Harleys, per un Bus Turístic que fa anys, pels tancs a la Castellana, pels avions a les platges de Barcelona i pel Piromusical a Montjuïc… però, en canvi, no ens mobilitzem d’immediat quan ens toquen els drets bàsics, el preu del que consumim i el sou. Per contra, el carrer ofereix cada cop més imatges de pobresa extrema, gent que fins ara tenia feina i una casa i ara no té res, persones que integraven la difuminada classe mitjana. Tot d’una, em sembla que no sóc a Barcelona i he viatjat dos anys enrere al cor de Buenos Aires: un pare i un nen regiren papereres i contenidors.
Aleix Cabrera 
Ja fa dies que veig persones regirant contenidors, i la gent que demana pels carrers va en augment. També he observat tristesa en moltes mirades. Alguna vegada he mirat el programa “Singulars” presentat per Jaume Barberà, entre les persones entrevistades n’hi ha que són d’admirar per la seva humanitat i honestedat. Perquè no ens governen persones amb integritat com Alejandro Nieto, Teresa Forcades , Arcadi Oliveres o el mateix Jaume Barberà? Desitjo un món més equitatiu i amorós.
Gràcies pel comentari. Jo també he pensat més d’una vegada per què savis tan “singulars” no omplen els escons del Parlament. Qui aspira a governar hauria de tenir assumit que es deu a la ciutadania, que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones i fer la vida en societat més fàcil i agradable, i per això calen grans dosis d’humilitat, de tocar de peus a terra –i això vol dir desplaçar-se més amb transport públic i menys amb cotxe oficial, trepitjar carrer i conversar més amb la gent i menys amb els companys de partit–, d’acceptar i explicar els errors perquè són tan humans com la resta –del contrari, els buscaríem als temples religiosos–, de respecte vers a la ciutadania i a la resta de polítics siguin del color que sigui, de tolerància, d’intel·ligència i d’idiomes –un polític representa el poble davant del món també i no hauria de precisar traductors.