HI HA VIATGES que duren una eternitat i que, per contra, un cop acaben, semblen haver durat molt menys, com si no els haguessis exprimit al màxim, vaja. En canvi, d’altres duren poc i en canvi sembla que el temps s’hagi allargat com per art de màgia, de tantes vivències viscudes i tanta informació arxivada.
Praga va ser un d’aquests darrers viatges: només quatre dies, amb febre inclosa, però que van condir el doble o el triple. Hi vaig descobrir titelles molt humanes, ombres misterioses que dibuixaven arguments en clau d’humor, barris pintorescos, portes amb icones en lloc de números, un record silenciós a John Lennon, jardins secrets, ponts amb romanços encadenats, un riu simfònic, músics i artesans de carrer, filigranes arquitectòniques, cementiris colpidors, un rellotge magnífic amb un dolorós passat, un castell amb un toc kafkià, llambordes amb molta història, àpats deliciosos i pastissos inacabables.
La foto
Aquesta instantània és un detall del terra de llambordes de Praga quan queia la tarda. Està feta amb una càmera Canon 450D i objectiu Tamron de focal variable, i processada amb el filtre Kelvin de l’aplicació Instagram.
Aleix Cabrera 
La manera com descrius el viatge a Praga és colpidora. Dius tant, en tan poc! :)
Gràcies! Potser No deixa de reflectir el que és aquesta ciutat, relativament petita però plena de contingut.