Què comuniquen els cartells electorals del 25-N?

LA TECNOLOGIA PERMET NOVES FORMES de fer política i també de difondre’n el missatge, però tot i així els partits continuen mantenint-se fidels a la tradicional enganxada de cartells i als espots electorals. Rere aquest rectangle de lona o paper, amb un retrat (no sempre) i un eslògan, hi ha un estudi previ i la voluntat de transmetre un missatge i captivar l’elector.

Donem una ullada als cartells de la campanya electoral del 25-N i vegem de quina manera ens presenten els candidats. Fixem-nos en els colors que predominen al cartell, la fotografia del candidat o l’eslògan que l’acompanya, sense entrar en la dosi de Photoshop a què han recorregut els diversos caps de cartell.

Convergència i Unió

El candidat: Artur Mas. Ocupa el terç central del cartell o el quadrant inferior dret de la fotografia, en un pla mig curt i en semiperfil. Amb els ulls, mig oberts i sense ulleres, dirigits a l’esquerra del quadre, sembla mirar enllà, lluny –a la ciutadania, a una fita simbòlica? La mirada no és nova: el socialista Felipe González, envoltat de núvols, també la tenia posada en l’horitzó al cartell electoral de 1982, tot i que en un primer pla i direcció contrària. Val a dir que el 3/4 o el matís surt del discurs i s’encamina al relat. I en aquest cas veiem al protagonista dirigint-se a un poble, que apel·la el lema. El missatge és més suggestiu que vigorós, més discret però també més incert. La mà dreta de Mas està estesa amb aquest gest tan seu dels quatre dits fent les quatre barres i el polze apuntant el palmell. El nom figura a sota, en minúscules i una mida relativament petita. L’aprofiten per anunciar el web de la campanya.

El lema: La voluntat d’un poble. Està escrit sobre el candidat, en el terç superior, amb una tipografia de pal sec, en majúscules i color blanc que destaca del fons. CiU destaca “voluntat” i “poble” amb una mida tipogràfica superior i negreta. El lema mancat de verb té, dins del conjunt, un aire de títol de novel·la o de pel·lícula, i això situa el candidat en protagonista d’aquest relat.

Fons i contorn. El candidat està envoltat d’un conjunt de senyeres i alguna estelada, que semblen onejar com un mar. Aquest tret, al costat de l’eslògan i el gest dels braços oberts ha portat alguns internautes a considerar el cartell d’èpic o d’al·legoria messiànica –Moisès obrint el Mar Mort per lliurar el poble hebreu? El logotip del partit figura a la franja blanca inferior i hi afegeix un “fem-ho possible”, sense demanar explícitament el vot.

Partit Socialista de Catalunya

El candidat: Pere Navarro. En aquest cas, el candidat ocupa els dos terços inferiors del cartell i en un primeríssim primer pla frontal–voluntat d’aproximar-se el màxim a l’elector o de donar-se a conèixer? Navarro mira directament a càmera amb una expressió que sembla voler transmetre seriositat i una preocupació compartida amb el sentiment general davant la crisi econòmica. Com passa en aquesta mena de plans, la part superior del cap queda tallada. La idea no és nova: el PSOE ja va fer-ho amb Joaquín Almúnia a les eleccions generals del 2000 i amb Zapatero –així el presentaven–, l’any 2004. Fins i tot, algú ha trobat similituds amb la portada de la revista Esquire de maig de 2009, que protagonitzava George Clooney. Aquesta mena de pla situa el retratat com la primera persona d’un discurs, en l’amo de la paraula i és imperatiu. Un somriure més ample li hauria donat un aire de franquesa i extraversió. El nom del candidat apareix a la part superior, sobre fons blanc, sobre l’eslògan.

El lema: Federalisme. Està escrit en majúscules i a diferència d’altres campanyes hi apareix, en una gradació cromàtica, el color taronja –un to que simbolitza la moderació i el centre, segons Toni Aira i Núria Escalona. Amb aquest lema, directe i concís, el PSC deixa clar el seu objectiu federalista per a Espanya, com ho han fet alguns predecessors del PSC i el PSOE. A sota, també amb una tipografia de caixa alta però més petita, qualifica el seu programa com una “alternativa sensata”. Cal afegir però, que al costat d’aquest cartell n’hi ha dos més, completament negres, que anuncien amb tipografia blanca “NO centralisme” i “NO independència”. Sobta la tria del color del dol per a un cartell electoral, però encara més l’ús de la negació. El no s’associa a la prohibició, a l’aturada. A més, es diu que pot passar per alt al subconscient de manera que la ment percebi el missatge contrari.

Fons i contorn. El logotip s’evidencia clarament a l’extrem inferior dret, mentre que al cantó oposat apel·la al vot, d’una forma discreta que no té res a veure amb els “vota” gegants de les primeres eleccions de l’etapa democràtica.

Partit Popular de Catalunya

La candidata: Alícia Sánchez-Camacho. En un primer pal, mira directament a la càmera, tot i que la posició del cos no és del tot frontal, fet que li dóna naturalitat i es desmarca de la línia horitzontal i el marc. L’ample somriure fa que la superioritat inherent al pla frontal, denoti franquesa i la voluntat d’apropar-se o d’interpel·lar qui mira de tu a tu. No han volgut córrer riscos i han triat una foto de posat clàssic, amb l’americana blanca de totes les campanyes de Sánchez-Camacho, però aquest cop amb reflexos més clars de cabell, que en suavitzen l’expressió. El seu nom figura a la part superior dreta.

El lema: Catalunya sí, España también. És el més interessant d’aquest cartell. Apel·la directament a la relació Catalunya-Espanya i ho fa en positiu amb el “sí” i el “també”, a diferència del PSC. No deixa de ser aquell “Juntos vamos a más” amb què es presentava Mariano Rajoy als comicis estatals, l’any 2004, o el “Junts sumem” de la precampanya i aquesta voluntat unitària per a l’Estat espanyol. Amb tot, el nou eslògan és menys explícit que el de precampanya pel que fa a la crida a la unitat. A diferència del PSC i CiU, el lema ocupa la meitat inferior del cartell, sobre el fons blau que s’identifica amb el color del partit.

Fons i contorn. La bandera de doble cara que combina l’espanyola i la senyera, a la part inferior, subratlla aquest sentiment de pertinença tant a Catalunya com a Espanya de l’eslògan. Els marges arrodonits contribueixen a suavitzar les línies. El logotip del partit, a la part inferior dreta, serveix per cridar al vot, anteposant-hi el “vota”.

ICV-EUiA

El candidat: Joan Herrera. És probablement la millor de les fotografies de candidats. L’ecosocialista es mostra en un pla més obert que els candidats anteriors, en un pla mig curt i en semiperfil. La part superior del cap queda fora de quadre, fet que permet dissimular l’aclariment capil·lar i centrar l’interès en aquesta mirada que apunta un horitzó, tal com ho feia Mas. També Herrera mira enllà, a l’esquerra del cartell (o la seva dreta), però ho fa amb un posat estàtic i reflexiu –hi ha qui ha comparat la posició del braç, no tant de la mà, amb l’escultura del pensador de Rodin. El somriure mig amagat rere els dits de la mà dreta denota optimisme i il·lusió. És la mirada d’un somiador o la d’un home que sap on va, o totes dues coses? La camisa sense corbata, com és ell, i les mànigues de la camisa arromangades –anem per feina? La fotografia, a diferència de la resta de candidats, és un blanc i negre amb una lleugera tonalitat sèpia, que hi aporta calidesa. El candidat no es presenta per primer cop, així que situa discretament el seu nom sota l’eslògan.

El lema: …I tant si podem! Igual que amb el PPC, hi apareix un “sí” que denota optimisme, ganes, voluntat i, en definitiva, un esperit constructiu. La primera persona del singular transmet voluntat de sumar, de col·lectiu. Els punts suspensius inicials són discutibles, si bé evidencien que l’eslògan és la conclusió o el punt final d’un contingut previ –les propostes del partit? El signe d’admiració no fa més que reafirmar aquest esperit de voler tirar endavant un projecte amb ganes. A sota, l’eslògan segueix amb un “Dret a decidir sí. Drets socials també!”. Novament, un signe d’admiració –fermesa, contundència– i aquests “sí” i “també” que també fa servir el PPC, però ara de color verd, el to amb què s’identifica el partit.

Fons i contorn. El logotip del partit, el més llarg de tots, apareix dins d’una pestanya verda, a la dreta, seguint la vertical i no l’horitzontal. No apel·la al vot i, en canvi, evidencia els perfils de Twitter i Facebook de la formació –modernitat i pragmatisme, tenint en compte el poder indiscutible de la xarxa, que ja fa anys que és una eina més de la campanya electoral de tots els partits.

Esquerra Republicana de Catalunya

El candidat: Oriol Junqueras. Fotografia clàssica del candidat, en primer pla i mirada endavant, directa a càmera, com si d’una foto de carnet es tractés. És una foto frontal poc arriscada (ho és més la de Navarro, ho va ser clarament la del primer cartell d’Albert Rivera), massa estàtica i no aprofita el tarannà reflexiu del candidat. Tanmateix, el somriure transmet proximitat, honestedat i familiaritat, i trenca la seriositat i el to imperatiu d’una fotografia frontal –el fons triat també hi ajuda. El nom es mostra al terç inferior, subtilment, sobre la caixa groga de crida al vot.

El lema: Un nou país per a tothom. Des del punt de vista publicitari, l’efecte del “nou” és discutible, però no deixa de ser cert que la formació republicana advoca per una Catalunya independent i, de ser així, ens trobaríem davant d’un nou país, per tant expressa la voluntat del partit. A més a més, infon moviment, canvi o construcció, en contra del que és estàtic o immutable. El “per a tothom” reflecteix aquest interès inclusiu i integrador de Catalunya en relació a les diverses cultures que hi han confluït al llarg del temps, també la voluntat de sumar, de col·lectivitat.

Fons i contorn. L’alcalde de Sant Vicenç dels Horts recorre a un fons muntanyenc o rural per al cartell de campanya, i així es desvincula del centralisme barceloní i s’acosta a la Catalunya dels pobles. En aquest cartell, el fons és una imatge estàtica, i es barreja amb la figura del candidat, que no queda netament retallada a diferència dels cartells d’altres partits. La crida al vot és evident, si bé no es demana ben bé el vot per al partit –el logotip és just a continuació– sinó a la independència. Reforça així l’eslògan superior i es desmarca dels partits que, no posicionant-se tan clarament, parlen de “dret a decidir” o d’un “estat propi”. Val a dir que la idea més innovadora d’aquest cartell la trobem en l’ús del codi QR vinculat a vídeos de la campanya i aporta, així, una certa interactivitat amb l’elector. El problema és que si els cartells queden lluny, el lector del dispositiu mòbil és incapaç de llegir-lo.

Solidaritat Catalana per la Independència

El candidat: Alfons López Tena. Durant la campanya hem vist dues versions del cartell. Aquest sorprèn perquè no presenta només el cap de llista sinó el segon, Uriel Bertran. Us heu fixat de les similituds raonables entre tots dos? Aprofiten d’aquesta manera la seva popularitat i la notorietat que han adquirit amb campanyes com la del #NoVullPagar als peatges de Catalunya. El tàndem López Tena-Bertran es presenta amb un format clàssic de cartell: mirada a càmera en primer pla, i el nom de tots dos a dalt, destacant el cognom en vermell i negreta.

El lema: Vols la independència? Vota-la! Som garantia d’independència. La independència és l’eix principal del seu programa i és lògic que en sigui una part de l’eslògan, un eslògan excessivament llarg i per tant molt poc efectiu des del punt de vista publicitari. El “som”, més gran que la resta, transmet idea de col·lectiu, de conjunt i d’inclusió. Es un present d’indicatiu i per tant remet al moment, a aquell “ara” a què recorrien Miquel Roca (CiU) i José María Aznar (PP) als comicis estatals l’any 1993. Amb el terme “garantia” pretenen posicionar-se com una alternativa a ERC, l’altre partit declaradament independentista en aquests comicis.

Fons i contorn. El fons dels candidats té un lleuger toc blau que trenca el blanc i el predomini del vermell –color tradicionalment associat a les esquerres, però també a les passions. El logotip del partit es mostra a sota.

Ciutadans

El candidat: Albert Rivera. De l’aspecte trencador del primer cartell del partit –el candidat nu–, Ciutadans ha adoptat un aire més clàssic, excessivament clàssic, tant que sembla una estampa de primera comunió. Hi trobem un candidat fotografiat en primer pla, mirada frontal i espatlles en un lleuger biaix que trenca l’horitzontal. El somriure tort a cavall entre el posat seriós de Navarro i el somriure dels altres candidats, no és carn ni peix, un gest poc encertat i artificiós. L’excés de Photoshop, arrugues matisades i pell emblanquinada com la d’un bebè li resten humanitat i li confereixen innocència en detriment de l’experiència. El nom d’Albert Rivera destaca a la part superior sobre un rectangle, a mode de pestanya web, del color taronja corporatiu.

El lema: Mejor unidos. Novament, aquesta referència a la unitat, però amb una tipografia que trenca els esquemes clàssics i referma el missatge: lletres lligades i, per tant, unides. Però si hi ha alguna cosa que destaca en el cartell és el cor que acompanya l’eslògan, dins del qual podem veure-hi tres banderes: la catalana, l’espanyola i l’europea.

Fons i contorn. El fons del cartell és tan blanc com la camisa del candidat i així adquireix presència l’eslògan, en negre, i el color taronja del logotip i el nom del partit (a sota) o de la caixa del nom del candidat (a dalt). El taronja com hem apuntat més amunt és un color associat al centre i la moderació.

Candidatura d’Unitat Popular

El candidat no hi apareix i té dos efectes. El primer, negatiu, que l’elector potencial no s’identifiqui amb ningú, no trobi cap mirada que l’interpel·li o que evidenciï un relat. Tampoc no es dóna a conèixer el cap de llista, quan es presenten als comicis autonòmics per primer cop. En canvi –i aquest és el segon efecte–, reforcen en positiu la idea de poble i de col·lectivitat. Donen una veu simbòlica al poble i per tant situen l’elector al mateix pla d’importància que els membres de la llista.

El lema: És l’hora del poble! Com si no ho hagués estat fins ara, insten el poble a dir-hi la seva, a pronunciar-se, a decidir. Aquest “és” intemporal, en present, de color vermell i amb una tipografia diferent a la resta de l’eslògan reforça la resta de l’eslògan. “És l’hora”, ens alerta que som davant d’un moment crucial i ens esperona a seguir llegint: “del poble!”. Aquí tenim el protagonista i no és el candidat, com avançava, sinó cadascun dels ciutadans. Fixem-nos que el lema recorda molt al de CiU, però en aquest cas canvia “la voluntat”, per “l’hora” i s’hi afegeix el verb que manca al cartell convergent i el verb transmet acció. A sota del lema, a mode de subtítol, tres punts clau de la CUP: independència, socialisme i Països Catalans.

Fons i contorn. El fons és un conjunt de ciutadans sota el groc canari amb què s’identifica el partit. Recorden aquell grup de gent que acompanyava Jordi Hereu en el cartell de les eleccions municipals de 2007, només que aquí el candidat s’ha dissolt completament entre la gent. Al cartell socialista, Hereu mantenia el protagonisme. El logotip, central, ben visible.

Escons en blanc

Escons en blanc no presenta cap candidat o sí, segons com es miri. És la cadira buida que ocupa el racó inferior dret del cartell i reflecteix el seu compromís de deixar tants escons buits com diputats obtinguessin.

L’irònic eslògan “N’hi ha per buidar-hi cadires”, que també evidencia l’objectiu del partit, queda diluït enmig de tanta lletra present al cartell. D’una banda, l’explicació redundant “No ocupem l’escó. No cobrem”, el hashtag de Twitter #sillasvacias, el nom del partit duplicat amb el logo i la crida al vot que, a sobre és doble: “no votis en blanc” i “vota al partit Escons en blanc” [sic]. A sobre, l’escrit està justificat a la dreta (hi estem menys avesats), en diagonal (en dificulta la llegibilitat) i amb un canvi tipogràfic excessiu, això sí sempre amb majúscula.