NOMÉS ES FA UN COP A L’ANY? Aquesta pregunta ha sonat més d’una vegada al punt de recollida per al Gran Recapte del Banc d’Aliments en què he col·laborat aquesta tarda. Una decisió d’última hora, en veure via Facebook que faltaven voluntaris en alguns supermercats de Barcelona. No m’ho he pensat dues vegades. La solidaritat no només és econòmica, també física quan calen mans. I és una experiència que val la pena viure, sobretot els qui retallen drets socials a tort i a dret, per escoltar històries tan reals com colpidores.
L’Esther fa quatre anys que és a l’atur i explica que va fer mans i mànigues perquè no li retiressin els ajuts. Tot i això, assegura que encara té sort, que “hi ha gent que està molt pitjor”, com els seu fill, que ha hagut de tornar a casa, o la néta, que ja no gaudeix d’una beca menjador. Ara es mira la situació de crisi amb indignació i l’experiència de qui ha viscut els darrers anys de la dictadura i la transició cap a la democràcia. “Nosaltres encara, però els joves…” i no acaba la frase. També ella s’ha estrenat com a voluntària, igual que la Maribel. Totes dues afirmen que repetiran.
Sorprèn veure com s’hi aboca la gent gran. La majoria entren i no deixen ni que acabis la frase “vol col·laborar amb el Banc d’Aliments?”. Ja saben de què va la història solidària. Ho saben d’altres edicions. I també saben molt bé què és passar gana. La majoria s’aturen a xerrar i t’expliquen amb la veu trencada i la mà tremolosa sobre el teu braç que van viure una postguerra.
Petrifica veure que qui menys té és qui més s’hi aboca; fins on pot, és clar. Recordo la dona coberta d’un sari modest i to apagat, envoltada de quatre nens, que ens ha allargat un paquet d’espaguetis. O l’àvia que ha baixat per comprar melmelada i n’ha agafat un altre pot perquè “està és la más buena”. I un home que, era evident que no li sobraven els “quartos”, ha afegit un paquet de llegums i un de pasta. Una noia s’ha excusat que no podia col·laborar perquè s’ho passa molt just i un home, fins i tot, ens ha mostrat el seu carnet de menjadors socials per disculpar-se.
També és curiós veure l’efecte negatiu d’un logotip estampat a la samarreta dels voluntaris; diversos joves s’han negat a participar pel patrocini de La Caixa. La gent ja no només manifesta obertament el desencís amb els polítics, ara l’emprenyament també recau sobre els bancs. De comentaris per arreglar el món n’hi ha hagut per donar i per vendre: desnonaments, retallades en sanitat i educació, corrupció, infraestructures fantasma, excés d’escons al Congrés, Senat inútil, etc. I mentrestant, al llarg de cinc hores, s’ha anat omplint la gran capsa per a la recollida d’aliments. “És la quarta, en un dia i mig”, explicava l’Esther als darrers clients del supermercat del carrer d’Amèrica que s’ha quedat amb més d’un prestatge buit.
Quin goig haver fet el cim, després de tants tres en ratlla amb olis d’oliva i girasol, i de resoldre un bon tetris amb llaunes de sardines i tonyina i paquets de farina, pasta i arròs. I quin goig arribar a casa i descobrir que hem batut rècords en superar l’objectiu de les 1.400 tones d’aliments i assolir, de moment, les 1.700 tones!
Aleix Cabrera 