El lector de pedra

COM DEU SER això d’estar condemnat a la lectura? Però no en una biblioteca gegantina de títols inacabables, sinó ben ancorat davant d’un únic llibre, sense poder-lo canviar ni tampoc passar-ne les pàgines. Sempre la mateixa plana i sempre la mateixa posició! Aquest és el malson del lector de l’Arenal.

“No t’avorreixes?”, li vaig preguntar un dia. I, amb veu de llevantada que alça la fullaraca, va cruixir que “sí, al començament”. Però de seguida va aprendre que una paraula en conté d’altres si se saben combinar bé les lletres. “Com Roma i Amor, o Pesar, Presa i Repàs”, vaig pensar.

D’entrada només jugava amb les paraules, però de mica en mica, el lector de pedra va descobrir que podia agafar totes les lletres d’aquelles dues planes petrificades, ficar-les en un bombo figurat i jugar a la loteria. Cada dia, ho feia, i n’extreia una lletra, fins que combinades i concatenades formaven un mot, i més endavant una frase, un paràgraf o una plana sencera.

El lector de pedra no havia oblidat de quina matèria estava fet ni com això arribava a limitar-lo, però crear universos imaginaris i rellegir-los una vegada i una altra li donava una mobilitat màgica. Llavors, els seus peus de roca es desprenien del terra que el fixava i caminava.

Ho va fer un temps –no em preguntis quant–, fins que va haver exhaurit totes les possibilitats de combinatòria. Lletres, paraules i frases. Un gat que entra en una capsa i menja, un gat que menja una capsa, o bé una capsa que menja gats! Al final, les històries tornaven a l’inici i era incapaç de perfilar-ne matisos o dibuixar-ne finals insospitats.

Per aquesta raó, vaig decidir eixamplar els seus horitzons. Aquella platja menjada a causa dels artificis humans arran de cosa, el braç de terra al fons coronat pel far i la conjunció sempre perfecta entre mar i cel estava bé, però per què no anar més enllà? Era tan senzill com llegir-li unes quantes línies d’allò que dugués a sobre cada cop que me’l creués. El que fos. Un prospecte, una recepta mèdica, un article o, amb sort, un llibre.

“Només que s’arrenglerin paraules noves o ho facin d’una altra manera, ja val la pena”, deuria pensar el lector de pedra. I llavors el seu dia adquiria noves tonalitats; l’embat de les ones, una sonoritat diferent i la posta de sol era perfecta.