LA TELEFONIA MÒBIL, Internet i, especialment, les xarxes socials han estat una autèntica revolució en les comunicacions d’àmbits tan diversos com el polític, el periodístic o l’empresarial. Però, i les persones? Quin ús fem d’aquests ginys i entorns tecnològics? O, anant una mica més enllà, com ens estan canviant?
Fem la prova. Sortim al carrer i fixem-nos en la quantitat de gent que camina amb el cap cot, atents al seu “smartphone”, o els qui, al metro, s’aïllen amb uns simples auriculars i la música a tot drap. Us heu trobat en una reunió en què els assistents són incapaços de silenciar els mòbils i que enmig de la conversa revisen el correu electrònic o responen missatges? O, encara pitjor, persones que, en cas d’accident, el primer que pensen és “on tinc el mòbil, ho haig de gravar”? La sèrie britànica ‘Black Mirror’ regira aquest món ple de pantalles per plasmar situacions extremes
La psicòloga i experta en xarxes socials, Sherry Turkle, exposa com la manera d’arrapar-nos a les noves tecnologies i l’afany desmesurat per compartir-ho i comentar-ho tot està transformant no només la manera de relacionar-nos amb la resta, sinó també amb nosaltres mateixos. “Fem servir les converses entre nosaltres per aprendre a tenir converses amb un mateix, de manera que deixar de conversar pot posar en risc la capacitat d’autoreflexió“, diu en un moment de la conferència TEDx. És paradoxal que per un excés de connexió puguem perdre la principal, la del propi ésser.
La companyia constant que ens aporten les xarxes ens desconnecta de la realitat? És una il·lusió que, a còpia de viure-la, fa que cada cop ens sigui més difícil estar sols? Segons la psicòloga, creiem que podem posar l’atenció on volem tenir-la, que sempre serem escoltats i que mai no estarem sols. Però amb la ironia cartesiana del “Comparteixo, després existeixo”, Turkle alerta que la comunicació 2.0 està conformant una nova forma de ser en què hem de compartir pensaments i sentiments per definir-nos, fins i tot, abans d’experimentar-los. La forma de relacionar-nos i comportar-nos en aquest món de múltiples pantalles és tan sucós que, fins i tot, dóna joc televisiu: la sèrie britànica ‘Black Mirror’ porta les situacions a l’extrem per abocar-nos a una reflexió més que necessària.
Hem vist que de comunicació n’hi ha molta. La quantitat no és un problema, doncs. Però, i la qualitat? Quina qualitat comunicativa tenim mentre algú té la ràdio engegada, un altre mira la tele, ens sona un avís al mòbil, i algú altre fa una pregunta? És així com volem relacionar-nos? De manera fragmentada, inconsistent i –per què no dir-ho– irrespectuosa? En aquesta qüestió, m’agrada l’experiment que proposa Sherry Turckle, el de restringir l’accés d’aquestes tecnologies que ens (in)communiquen en alguns espais de la casa, una mena de “zona lliure de telèfons i internet”.
Desconnectar-se durant un cap de setmana és un altre exercici interessant i necessari. Tot i les reticències inicials –conscients o inconscients–, servirà per veure quin és el nostre grau d’addicció al telèfon mòbil o les xarxes socials, adonar-nos de l’afany que tenim per compartir en excés allò que fem, veiem o vivim, i potser, amb sort, redescobrirem el plaer d’una conversa sense interrupcions, una llarga estona de lectura o el plaer d’estar en silenci amb un mateix.
[Llegeix l’article a l’Obrellaunes.cat / Imatge: Flickr / Ed Yourdon]
Aleix Cabrera 