La Gran Final

VAIG SEGUIR-LOS FINS A LES PORTES DEL PALAU i vaig entrar després que ho fessin ells. Estic convençut que si per un moment haguéssim pogut abaixar el volum de les converses, el dringar de les tasses de cafè contra els plats i dels plats contra les taules de marbre, i les estossegades i la reverberació de tot plegat, aleshores, hauríeu sentit els seus cors bategar amb la força de l’emoció desbocada. “La Gran Final”, van proferir tots dos alhora davant d’un dels cartells.

En Negre –així l’havien anomentat sempre– i la Blanca caminaven amb la delicadesa de qui ho fa sobre el glaç incert, mentre guaitaven bocabadats cada filigrana del palau modernista que Domènech i Montaner havia erigit en honor a la música. Cada racó, cada fragment de mosaic, cada detall, per petit que fos, emanava poesia. “És un conjunt harmònic”, va murmurar la noia amb veu alta i llavors va fixar-se en la seva entrada:

“Is the joy of the color, the glass and the atmosphere what makes it so special” –Zubin Mehta.

És a dir que “és la joia del color, el vidre i l’atmosfera el que el fa tan especial”, a aquest temple de la música. I llavors, en Negre va fer el mateix amb el tros de paper que duia a la mà.

“Hay una cierta magia que se palpa en el ambiente” –Ángel Corella.

“I estem d’acord”, va respondre a la cita del ballarí espanyol i tots dos van pujar per l’escala principal. L’astorament anava en augment i se’ls manifestava a batzegades, de forma síncopada com els ritmes afro-americans i el jazz que tantes tardes havia gaudit a ca la Marjorie Eliot. De cap manera podrien haver imaginat l’efecte que els produiria la combinació de l’arquitectura del lloc amb la música dels tres finalistes del Concurs de Música Maria Canals.

El pianista rus de 28 anys Stanislav Khristenko va guanyar el primer premi després des les successives proves i la darrera. Agombolat per l’Orquestra Simfònica del Vallès, va interpretar amb vigorositat i encert el Concert op. 23 núm. 1 en si bemoll menor de Txaikowski. Atacava les notes més greus vinclant-se tot ell sobre el piano de cua, adoptant fins i tot un posat grotesc, i llavors, tot d’una, els dits li desfilaven amunt amb una gracilitat incomprensible i tancava el compàs estirant-se tot ell cap enrere.

La coreana Heejae Kim va ser la segona en demostrar la seva mestria amb el Concert op. 54 en la menor de Schumann. Ho va fer amb la delicadesa, la senzillesa i la dolçor amb que havia entrat en escena i havia somrigut al públic. El jurat la féu mereixedora del tercer premi.

El segon a ocupar el podi del Maria Canals i endur-se també el premi atorgat pel públic va ser el japonès Tomoaki Yoshida, d’execució fresca, vital i enèrgica. Endut per la passió, s’inclinava tot sovint cap a la dreta i aixecava momentàniament el peu esquerre que tornava a terra al cap de poc. La partitura ho mereixia: el Concert Op. 18 núm. 2 en do menor de Rachmaninov.

Qui li hauria dit a la Blanca, fa tres anys, quan va descobrir per primer cop el so del piano, en aquella plaça de Sant Andreu, que l’encís del moment i l’estima creixent per l’instrument la durien fins aquí. Qui sap si, al cap d’uns anys, no serà ella la que ocupi l’escenari, amb els nervis raonables a flor de pell i la música a l’ànima.