REDESCOBERT ANYS DESPRÉS que el primer LP veiés la llum, en un armari baix, el vinil fa una olor peculiar, una barreja d’amargor, acidesa i dolçor, una fragància amarada de records, emocions, temps i persones. Més de mig segle de la nostra història musical desfilen per aquesta negror lluent i delicadament estriada, però també una part de la meva vida. Alçar l’agulla que fa girar el disc entorn el seu propi eix i deixar-la reposar sobre la superfície en moviment és més que un gest; és poètic i fins i tot hipnòtic: el primer so, tan suau com un respir; la forma com llegeix cada nota, i com guia la música cap a la llum.
Aleix Cabrera 
Els vinils tenen aquell no sé què oi? A mi tb m’encanten!
Cristina, és una mica tot: la funda, la olor, el fet que sigui un tangible… Pel que fa al so, encara no he comparat els matisos respecte l’mp3, però els entesos diuen que hi ha una gran diferència amb els greus.