EL TITULAR ÉS ROTUND. Ho sé i ara m’explico. Té a veure amb la proliferació de xarxes socials, el creixement de l’esfera digital i la manera com es puntuen o comparteixen els continguts a Internet. Però abans, deixeu que em fixi en un altre mitjà, la televisió.
Històricament, els audímetres han estat els aparells per quantificar –amb biaixos, tot sigui dit– el nombre d’espectadors que segueixen un determinat programa i, de retruc, determinar-ne el grau d’interès social. Sovint, i crec que erròniament, s’ha equiparat l’índex d’audiència amb la qualitat d’un programa i ha estat el motiu per mantenir-lo o no a la graella televisiva. Oh, és clar, la societat tria què vol veure, té la tele que es mereix. I així, enganyats, hem arribat fins avui, sense adonar-nos que les cadenes, els programadors, solen ser molt reacis al canvi i poc proclius a arriscar per formats innovadors o directament orientats a minories.
Precisament, la TDT se’ns va vendre com una atomització de canals temàtics i específics orientats a audiències i temes diversos. Res d’això ha passat i el temps ha evidenciat que l’afirmació anterior no és del tot certa: tenim la tele que ens imposen, una programació força homogènia, encaminada a mantenir la quota de pantalla més alta possible, perquè una baixa audiència esgarrifa els directors de les cadenes i, permeteu-me la llicència humorística, “és motiu de cese” del programa que no arriba a l’altura.
He dit “del tot certa” perquè, en part, en som una mica responsables d’aquesta programació tot i ser imposada. Som còmodes per naturalesa i, si el que fan no ens agrada, fem zàping fins a l’extenuació, ens deixem hipnotizar o tanquem l’aparell. És la llei del mínim esforç que impera a la natura. Queixar-se és senzill, però anar una mica més enllà, exigir a les instàncies pertinents una altra manera de fer i una qualitat, ja costa més i, clar, el que hi ha no canvia.
De l’índex d’audiència als “likes” de la xarxa
Explico tot això perquè a la xarxa trobem una similitud d’aquesta mesura de l’audiència amb els “likes”, “+1”, cors o estrelles de les diverses xarxes socials. Tothom hi cau de quatre grapes. Les persones, a títol individual, esperem o si més no ens alegrem de rebre aquesta puntuació, per motius tan diversos com saber-nos llegits o escoltats, la necessitat de reconeixement i valoració, la potenciació errònia d’una autoestima que flaqueja o la voluntat, conscient o no, d’eixamplar l’ego.
Però els “likes”, els retuits i els temes més comentats a l’univers 2.0, això que anomenem “trending topic”, no passa per alt als mitjans de comunicació. Televisions, ràdios i premsa sovint els converteixen en notícia, encara que siguin qüestions fugaces i fútils. Són notícia perquè fan gràcia, perquè la gent en parla i això pot representar una petita millora de l’audiència o les visites al web del mitjà. Oportunisme mediàtic, al capdavall. Malauradament són notícies sense cap mena d’aprofundiment o contextualització.
Els likes, jutges 2.0
La història no acaba aquí. També el sector del màrqueting segueix els “likes” com les rates al flautista d’Hamelín. Les marques persegueixen, conviden i giren entorn de persones més o menys mediàtiques, no necessàriament televisives, sinó també mediàtiques digitals. Tenen un fotimé de seguidors a les xarxes i amb ells ho comparteixen gairebé tot, a Twitter, a Instagram, a Facebook… No és estrany, per tant, que les marques omplin de regals (vestits, vambes, cerveses, festes…) aquests influenciadors que, a ulls clucs, agraïts i delerosos de nous obsequis, corren a fotografiar-ho, fent-ne un “product placement 2.0“. És tan gran i cegador el desfici pels “likes” que més d’un concurs ja els considera motiu decisori, abans que el clàssic jurat integrat per professionals qualificats, sota el pretext que “és més democràtic”. Desenganyem-nos novament, no es guanya per la creativitat literària o el talent i enginy fotogràfics sinó pel nombre de clics i, consegüentment, pel nombre de “fans”.
En definitiva, que ni la persona amb més seguidors a les xarxes socials és necessàriament el millor líder d’opinió, equànime, format i sensat; ni el tema més tuitejat ha d’ocupar un espai informatiu en detriment de temes potser més meritoris, que no arriben a veure la llum; ni tampoc els likes són equiparables a la qualitat d’una obra. És el que mou la societat 2.0. Però volem qualitat o quantitat? Tenim el que ens mereixem?
[Potser també t’interessi llegir: No m’agrada el “m’agrada”]
Aleix Cabrera 
Tens tota la raó del món! Ni tenim la programació televisiva que ens mereixem ni res és millor només per ser més popular. Jo he arribat a la conclusió que darrera tot això hi ha certa malesa; vull dir que hi ha intenció. Des que existeix la tele, no s’hauria pogut anar millorant progresivament la qualitat dels programes? No s’hauria pogut fer servir com a estri educatiu? Segur que sí! Però no ha estat així? Per què?
Els “likes” a mi em resulten útils, perquè no sempre puc comentar com voldria o no sempre hi tinc res a dir. Un botonet que em permet fer-li saber al responsable d’aquella publicació que li agraeixo l’esforç em fa prou servei. Però és cert que hi ha dies que acabo pensant si de veritat hi ha prou temps a una vida com perquè m’agradin tantes coses. De vegades, és fàcil que es dispari el dit. És aleshores quan els “likes” comencen a ser buits i engreixen una llista fantasma que si exigís un compromís real desapareixeria en un tres i no res.
Tot això em fa pensar que aquesta societat 2.0 és una mica de fum; una petita ventolera i s’enduu la meitat de tot, fins la popularitat!
Gràcies pel post, llarg i raonat.
Mil gràcies a tu, Ligoakoma, per dedicar el teu temps a llegir-te l’escrit i comentar-lo abastament. Això dels “likes” va més enllà. A la indústria 2.0 li interessa que seguim clicant-los perquè és la forma que té de mesurar què interessa, quins productes són més populars a la xarxa, etc. Jo fa temps que miro de compaginar-ho amb missatges breus, és a dir que en lloc de clicar al “m’agrada”, escric una frase curta, ja sigui a Facebook o a Instagram, com ara “Bon contrallum”, “Encertat enquadrament”, etc. És una manera d’aportar una mica més d’opinió. Però entenc que tenim poc temps i només per això, un “like”, benvingut sigui.