ENS CAL ALGÚ AL SUD D’EUROPA. Ens cal algú al sud d’Europa. El senyor Hommelvik s’ho va haver de repetir dues vegades per acabar-s’ho de creure quan, ara fa mig any, l’empresa va enviar-ho en forma de comunicat intern als més de quatre-cents treballadors. El procés de selecció, van dir-los, tindria molt en compte els coneixements adquirits, els dots comunicatius, l’autosuficiència i la vinculació amb la factoria Bergsmoen.
En Hommelvik mai no havia sortit del seu poble natal, situat al nord de Noruega, a tocar de la frontera amb Suècia, i el cert és que tampoc s’ho havia plantejat. D’alguna manera, els cops del destí l’havien empès enrere cada cop que havia sortit una oportunitat similar. De les cinc invitacions que va rebre la seva dona per participar en congressos arreu del planeta, sempre va haver de deixar vacant la plaça d’acompanyant: malalties pròpies o de familiars, casaments d’amics o exigències laborals inqüestionables, com l’inventari de l’hivern de 2009.
No és cap revelació que en Hommelsvik fou l’escollit, perquè reunia els requisits mencionats; perquè orfe i vidu res el lligava a la península escandinava que no fossin tres amics desdentats, un gos reumàtic i una casa que cruixia per totes bandes; i perquè quatre generacions d’avantpassats l’havien precedit al mateix lloc de feina. Si l’haguessin vist… N’haurien estat orgullosos: el primer dels Hommelsvik que abandonava “el camí del nord”.
Gràcies a Internet, aquest venedor vidu i orfe va poder col·locar el gos en una bona família de grangers, i també va obrir la finestra a la seva destinació: Barcelona. Poca cosa en sabia de la futura ciutat d’acollida, tret que havia organitzat uns Jocs Olímpics coloristes i vius a finals de segle passat. En desconeixia l’extensió geogràfica, la densitat de població, la cultura i el clima, per posar quatre qüestions que hauria pogut esbrinar abans de viatjar. Però en Hommelsvik no era home de llibres i, quan tenia estones d’oci, les passava amorrat a les ampolles d’Aquavit o davant de sèries televisives com ‘Lekestue’ o ‘Koselig med peis’. Sort en va tenir dels tres amics desdentats que van assessorar-lo com van saber, encara que de tot el que li digueren, es va quedar amb tres dades bàsiques: sol, dones i alcohol. Les tres mancances de la seva vila natal reunides en un mateix lloc!
A finals de la primavera, en Hommelvik va agafar dos avions i es va plantar a la Ciutat Comtal. Porti’m on hi hagi moguda, va proferir amb un anglès macarrònic al taxista de l’aeroport. Abans de tancar-se a l’hotel, volia saber si era cert tot allò que els tres amics desdenats havien pronosticat. El taxista va dir-li que baixés Rambla avall, fins al port, que més vida que allò no trobaria i menys en un dia de vent i pluja. Sense saber-ho, va entaforar-se Raval endins, i va trobar alcohol i dones de vida alegre, però poc sol i molta solitud. Al fons del cinquè combinat li va semblar veure un tros de la seva terra i la viva imatge de la dona que el càncer li havia arrebatat, i amb la voluntat de recuperar-los, se’l va acabar d’un sol glop que el va deixar ben estabornit.
Ara li sembla que els raigs de sol s’han multiplicat de cop, de tant que va maleir la pluja i la grisor d’una primavera que a la seva terra amb prou feines arriba a l’estiu. Pobre Hommelvik, l’home tranquil i temperat, amant de televisor i sofà, però sobretot de la seva Noruega natal, descobreix per primer cop la sensació de dur una corbata permanent que li oprimeix l’ànim; una soga que ni el deixa dormir dues hores seguides en un matalàs amarat de suor; una cotilla de cinc lletres que no s’havia provat mai encara i que respon al nom de c-a-l-o-r.
Aleix Cabrera 
Ohhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!! Quina pena!