L’ENFOC AUTOMÀTIC A VEGADES FALLA. T’ha passat mai? Quan ens trobem en condicions pobres de llum o hi ha objectes que fan nosa a primer terme, la càmera de fotografiar sembla que es torni boja i enfoca i desenfoca contínuament sense trobar el punt precís que et permet veure el subjecte d’interès amb claredat. L’escriptora Lucía Etxebarría també està desenfocada però, en aquest cas, és perquè el meu cap no aconsegueix entendre l’aberració televisiva en què s’ha ficat.
Desconeixia la història de la premi Planeta, però saltant d’un article a un altre i fent clic sobre enllaços que m’han portat a vídeos que més valdria que no fossin veritat, m’he n’he fet cinc cèntims. Es veu que Etxebarria va decidir “allistar-se” en un batalló televisiu per eixugar una colla de deutes amb Hisenda. El verb “allistar-se” a l’oració anterior no és gratuït; la seva decisió m’ha fet pensar en els joves soldats d’altres temps que, obnuvilats per la causa patriòtica, s’encaminaven a les trinxeres per trobar-hi una mort segura.
De mort no n’hi ha hagut pas a Telecinco, però no hi ha faltat una bona escomesa verbal i l’acarnissament sobre l’escriptora per múltiples bandes. Com una presa indefensa, arraulida enmig de la llum cegadora dels focus del plató i l’eixordadora cridòria de la gent, ha suplicat clemència. Volia sortir de la trinxera i no l’han deixada: un moment televisiu com aquest no es té cada dia, aprofitem-lo, fem-ne sang, només una mica, no cal que arribi al riu, ralentiu el zoom fins enquadrar bé el subjecte i apedregueu-la amb paraules, com si fos aquella dona adúltera de la Bíblia portada al segle XXI.
“És com donar un got de lleixiu a una criatura assedegada”
Casos com aquest em fan sentir vergonya i llàstima de la baixesa moral de les persones que hi ha tant davant com darrere de programes així. Els país està malalt i els qui fan (fem) televisió tenim una responsabilitat social indiscutible, encara que pugui semblar-nos que estem produïnt allò que els telespectadors demanen. La “telebrossa” és injustificable i oferir-la és comparable a donar un got de lleixiu a una criatura assedegada que insisteix i marraneja perquè vol beure-se’l. Cal admetre que narcotitzar la població a través del televisor és un fet i els professionals de la comunicació hem de fer el possible per no caure al parany i evidenciar que xous com aquest no ajuden a construir res.
Aleix Cabrera 
Deixes ben clar el que és la manca d’empatia i respecte. Falta molt per aprendre. Gràcies per l’escrit!
Enhorabona Aleix. Li has donat el punt just. Aufwiederlesen !
Un comentari transfronterer! Entschuldigung Víctor!