Iguals amb diferència

SEGUINT LES PASSES DE JOYCE, m’he topat amb uns quants dublinesos (qui diu dublinesos, diu irlandesos), tots amb el mateix tarannà: alegre, distès, potser conformista, sempre amical, gentil i hospitalari. Em sorprèn la terra i em sorprenen ells, que tiren endavant sense mirar gaire el retrovisor dels conflictes històrics i la crisi més recent.

Per com s’omplen els pubs als capvespres i l’eufòria amb què entonen les seves melodies tradicionals, costa imaginar que a hores diürnes esdevinguin un model a imitar a la carretera. Creu-t’ho, que ho són. Pacients i respectuosos, cedeixen el pas a tothora, no salten amb exabruptes quan un s’equivoca i el clàxon del vehicle és més un element decoratiu que funcional. Circular per Irlanda, deixant de banda que cal fer-ho per l’esquerra, és un plaer silenciós i un privilegi.

Admiro Irlanda pel seu caràcter i per com han mantingut a ratlla la bombolla immobiliària. Es diu que també n’hi va haver aquí però, havent fet la volta a l’illa, de nord a sud, no hi he trobat edificis fantasma, ni aeroports disfuncionals, ni línies de tren d’alta velocitat que resulten deficitàries des de bon començament.

És cert que no és una terra tan densament poblada com la nostra (són 73 irlandesos per quilòmetre quadrat, mentre que a l’Estat espanyol aquest nombre s’eleva a 92), però d’alguna manera ho han fet bé, han sabut contenir-se, fins i tot en ciutats com Cork o Dublín. Les cases de dues plantes –tres, a tot estirar, i exceptuant algun bloc més alt– són armònics esquitxos blancs enmig d’un verd frondós que no s’acaba (també s’han estat de seccionar l’illa amb excessives autovies i carreteres).

En aquesta selva nord-europea, els efectes de la crisi són poc perceptibles en comparació al que tenim a casa. A simple vista, els pobles i ciutats d’Irlanda semblen gaudir d’una bona activitat comercial; si més no els comerços en traspàs són faves comptades, els locals estan plens i la mendicitat es redueix a músics de carrer (bons músics, cal remarcar-ho), còmics i saltimbanquis. A Barcelona, no es difícil veure en zones cèntriques persones de diversa edat i procedència remenant contenidors (val a dir que la Ciutat Comtal triplica el nombre d’habitants de Dublín).

“De feina, se’n troba”, m’assegurava fa uns dies el Marc que, havent assolit la cinquantena i defensant-se en cinc idiomes, fa nou anys que volta pel món, lluny de la Vilanova i la Geltrú natal. Els Països Baixos i Brasil han estat les dues darreres parades abans que ell, la dona i la filla s’assentessin a Cork, al sud de l’illa. Només fa dues setmanes que hi són i ja tenen feina tots dos. En un restaurant italià, una sevillana xamosa es desfà en elogis del pas que ha fet: “Tenia amics a Irlanda i em vaig decidir”. Més escèptic es mostra l’Olie que fa mig any que treballa en un Starbucks de Dublín perquè després de graduar-se en Enginyeria no trobava feina a l’Estat espanyol. “Es un any perdut, però aprendré l’anglès”, explica mig encongit d’espatlles.

Tots quatre han trobat les oportunitats laborals que no van trobar a la seva terra (la taxa d’atur a Irlanda és d’un 13,5% mentre que a Espanya es duplica). Són nous dublinesos i, vist el panorama, faran bé de quedar-se. Qui sap si algun dia no podran importar el tarannà irlandès que tant m’ha captivat. Amb el paisatge ja hem fet tard. Espero, si més no, que els irlandesos sàpiguen protegir-lo perquè els de fora puguem gaudir-ne, encara que sigui en curtes estances.