EL CALENDARI D’OCTUBRE entra amb retard, diguem que per un bon motiu: la feina lluny d’aturar-se agafa embranzida amb nous projectes i col·laboracions. Potser aquest sigui l’escrit menys poètic de tots els que fins ara han acompanyat els meus calendaris fotogràfics, però és que ser a les acaballes d’aquest duríssim 2013 i poder treballar és ben bé un regal i, com diria la Mayra de l’Un, dos, tres, “hasta aquí puedo leer”.
Ara fa deu anys, la Torre Agbar de Barcelona era un projecte sobre paper que començava a prendre forma. Aleshores, impartia classes de Tecnologia Farmacèutica a la universitat mentre feia un màster que, sense adonar-me’n, establia un pont entre les dues branques en què m’he volgut formar: les ciències i les lletres.
Aquell any, el 1993, el Doctor Cemeli es jubilava i la meva directora de màster, la Doctora Barbé, va empescar-se un llarg vers que resumia una divertidíssima anècdota sobre un elefant restret i dos farmacèutics que, per encàrrec del Zoo de Barcelona, van preparar-li un supositori gegant. La Coloma no va dubtar a fer un paral·lelisme entre aquesta forma farmacèutica i la gegantina torre amb què Jean Nouvel pretenia laxar el tambor viari de les Glòries.
En escanejar-li la imatge d’un magazín dominical, vaig quedar-me prendat d’aquest edifici intel·ligent, inspirat en Gaudí i la natura i que prometia ser un joc de llums nocturn per a la ciutat. Amb els anys, s’ha convertit en tota una icona, el melic d’un centre secundari de la ciutat i el far de més d’una empresa tecnològica.
Paral·lelament al creixement de la torre, també creixia jo com a professional, formant-me en comunicació i realitzant-me com a periodista al seu costat. Quines coses que té la vida, oi, Coloma? Però la meva admiració no quedava satisfeta amb contemplar-la i prou; em calia entrar-hi, pujar-hi, descobrir-ne els detalls més amagats.
Precisament, quan els cops de timó de la vida m’han allunyat del supositori gegantí i del districte tecnològic, el somni s’ha fet realitat: un rodatge a la Torre Agbar m’ha permès expugnar el bastió de vidre, des de la planta -3 a la planta 34, establint el meu rècord de viatges en ascensor en un sol dia. Sota la cúpula, el sol cega i escalfa sense pietat (se sentirà així un bocí de formatge dins la formatgera?) i la ciutat es perfila com una boirosa maqueta d’Ibertren. És hora de prémer el botó de baixada i tocar de peus a terra, que hi ha feina a fer. I que no falti!
Aleix Cabrera 
Que bé que has viscut l’experiència de pujar fins la planta 34 i conèixer la Torre Agbar de manera diferent a com la veiem la majoria.
;->
Sens dubte, la ciutat cal conèixer-la des de dins i el món de la comunicació ens concedeix aquesta llicència. Un petó!