VOLER ANTICIPAR-SE ALS ESDEVENIMENTS ni és lògic ni ens farà més feliços. La tia Engràcia sempre ho pregonava pel poble. Així que veia algun somiatruites, li etzibava la frase seguida d’un calbot indolent. Mai no va entendre aquesta obsessió pel futur dels “moderns” –ella en deia així dels qui vam néixer en democràcia i vam tenir una escolarització com cal, “els moderns”. Pensant què faràs o passarà demà o l’altre o qui sap quan tinguis el cap –no deia “on tinguis el cap”, sinó “quan”–, deixes escapar uns instants que ni tant sols podràs recordar, car els hauràs passat per alt, alliçonava ella.
Cal preguntar-se com hauria viscut aquesta era tecnològica d’ara, en què tot va a una velocitat d’infart, les notícies i les mentides, històries que s’escriuen en present, minut a minut, i que a penes tenim temps de digerir. N’hauria tingut en fer-se’n creus i clamar a la Mare de Déu de les Virtuts? No. L’Engracieta hauria traginat la cadira plegable de càmping i s’hauria plantat davant la Casa de la Vila, en un improvisat “speakers corner” i hauria fet un parlament senzill i sentit sobre què ens porta a lligar l’estiu amb el Nadal.
“Els homes hem canviat el clima per amassar la calor estival fins a Tot Sants i alhora ens preparem per les festes nadalenques amb la tradicional il·luminació als carrers i els polvorons al supermercat”, constataria. Més d’un alçaria el cap i s’adonaria que no anava pas errada, que a Barcelona, per exemple, cada tardor passa el mateix i encara més amb la crisi dels nassos. “No per llumetes i polvorons, comprarem més, o potser sí?”, afegiria segurament amb la mà a la butxaca. I llavors algú preguntaria si no és per això que “nadar” i “Nadal” només difereixen en una lletra i algú altre, potser un vailet, cantaria allò d’Est Nadal, est Nadal, fest…a d’alegria, posant un èmfasi especial en aquesta T innecessària en honor a l’estació calorosa.
Aleix Cabrera 