Desbandada al Congrés dels Diputats

JO HE VIST COSES QUE VOSALTRES MAI NO CREURÍEU*. Atacar-se verbalment aquells qui diuen governar el poble com si fossin al pati del col·legi. He vist algun polític brillar entre riotes al Congrés dels Diputats. Aquesta setmana, he vist com l’hemicicle es buidava a corre-cuita, deixant el president del Congrés, Jesús Posada, amb la paraula a la boca. I he vist també com la gent es quedava de pasta de moniato –i paperina de castanyes– en veure’n les imatges. I jo dic, de què us estranyeu, a aquestes alçades?

No dic que no sigui indignant i lamentable veure com uns senyors diputats, que suposem servidors i gestors del poble incansables i responsables, abandonin l’arc parlamentari en desbandada. Més aviat fan pensar en la manera com alguns alumnes abandonen les aules el darrer dia de curs, just quan sona el darrer timbre. La situació és indignant, lamentable, penosa, surrealista, aberrant i posem-hi tants altres adjectius com es vulguin, menys sorprenent.

Els darrers mesos he vist com diluviava dins de l’hemicicle. També he vist que alguns escons es feien servir de gandules o llits per a becaines fortuïtes. Fins i tot he vist més d’un parlamentari jugant amb el telèfon mòbil o la tauleta. Per no mencionar els escons que queden buits.

Mitja platea es buida amb els músics a l’escenari

Permeteu-me que miri, ara, cap a una altra banda. Més a prop. Penso en algunes conferències en què, ves per on, el torn de preguntes semblava el joc de les cadires perquè més d’un hi trobava el moment per abandonar la sala. Em ve al cap, també, una imatge habitual dels concerts a l’Auditori: mitja platea es buida quan els músics encara són a l’escenari immòbis. Una darrera situació: reunió d’oficina, algú parla, alguns escolten i d’altres dediquen més atenció a mòbils i tauletes.

Sí, no és el mateix, cada cas és diferent, però tots ells tenen un denominador comú: la manca de respecte i, en alguns d’ells, una professionalitat més que questionable. De panderetes aquest món n’és ple i a casa nostra en tenim unes quantes! Indignem-nos sí, però exigim millores i il·lustrem-les amb l’exemple. Del contrari, tot seguirà com sempre i “tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja”*.