Zoomwatts, un conte musical rodó

CONCERT DE JAZZ, OBRA DE TEATRE I CONTE! Tres opcions culturals –si no més– en una de sola. Això és Zoomwatts, el musical de petit format ideat per Saki Guillem i Anna Fité, basat en el llibre homònim de la periodista i guionista de Sabadell. Petit en format, però gran en contingut; La companyia ha sabut exprimir els recursos i la creativitat al màxim per fer-ne una obra rodona, pensant en els nens com a espectadors adults.

El punt de partida és una biblioteca que, pels efectes de la màgia, queda soterrada en l’heura de l’oblit i la seva bibliotecària, presa d’un son profund. Els personatges dels contes campen lliurement en un estat de final feliç etern, fins que algú descobreix el fantàstic amagatall i altera la intimitat dels éssers fantàstics.

Teatre dins del teatre

L’acció avança des d’aquí fins a un final de conte a través d’un text amè, divertit, positiu i enginyós. Hi trobem pinzellades de metateatre, quan els actors surten momentàniament del seu personatge i evidencien que tot plegat és ficció en referir-se a l’obra o l’escena. El concepte de metaficció no és nou i el trobem en altres disciplines artístiques. Las Meninas de Diego Velázquez podrien considerar-se una creació metapictòrica en tant que l’autor es pinta a si mateix i situa l’espectador com un subjecte més digne de ser retratat.

De cinema dins del cinema, en tenim nombrosos exemples. A La nit americana (1975), François Truffaut descobria com es roda una pel·lícula. Woody Allen també hi ha recorregut diverses vegades, però potser la més sonada és La rosa porpra del Caire (1985). Les complexitats del guió s’evidenciaven a Adaptation: el lladre d’orquídees (Spike Jonze, 2002) i els efectes de la sonorització del cinema inicialment mut causaven un cop d’efecte a l’oscaritzada The Artist (Michael Hazanavicius, 2011).

El teatre tampoc s’ha escapat de la metaficció: ¿qui no recorda haver viscut Una nit a l’òpera esbojarrada i caòtica entre bastidors amb La Cubana, o l’actor Mingo Ràfols conversant amb el públic enmig de la funció de La vampira del Raval, o les referències a la ficció abans que caigui el teló a Germans de sang? Fins i tot, Cervantes i Shakespeare hi han jugat.

Zoomwatts també és un concert

Amb una escenografia gairebé inexistent, Zoomwatts recorre a la imaginació, la llum i la música per constuir aquest secret univers subterrani. Els quatre actors (Georgina Llauradó, Txell Sust, Salva Racero i Jofre Bardagí) són alhora quatre veus que sonen, es modulen i s’embasten de meravella sobre la sonoritat d’un trio de piano (Saki Guillem), contrabaix (Manel Fortià, Miquel Àngel Cordero) i percussió (Àlex Tenas). La partitura de Saki Guillem, creada expressament per a l’obra, alterna diferents ritmes i intensitats –fins i tot en un mateix tema–, solos i passatges corals, sobre una base molt jazzística i, per al compositor, “poc comercial”. L’entenc: això no és un pop enganxós de consum massiu, i ho celebro. Les orelles més tendres també mereixen gaudir de bona música i, si durant l’hora de funció, no hi ha hagut plors, queixes ni marraneries és que la cosa funciona.

A Zoomwatts, tenim metaficció, gags –descobriu-ne un de Paco Mir– i missatges que tant serveixen als infants com als adults. Els personatges viuen situacions de la vida mateixa –el pes de la crítica, la por a equivocar-se…– i posen de relleu valors com l’amistat, la solidaritat i la confiança. Però quedem-nos amb aquest últim, que em recordava l’autora Anna Fité a la sortida: qualsevol té una ploma a la mà per escriure el seu propi conte, aquell en què n’és el protagonista.

[Publicat a DesdelaMediterrania.cat]