ÉS UN DELS ANUNCIS MÉS ESPERATS de l’any, per l’aurèloa de les festes nadalenques que l’envolta, perquè porta implícites la sort i l’esperança i perquè, cal dir-ho, és sovint un exemple de poesia visual. L’espot de la Loteria de Nadal d’enguany, però, ha decidit ser l’excepció i trencar la dinàmica fantàstica i mística amb un tema musical d’Elvis Presley interpretat per cinc cantants prou coneguts. Pon tus sueños a jugar, refilen.
Montserrat Caballé, David Bustamante, Niña Pastori, Raphael i Marta Sánchez han estat els escollits per versionar l’Always on my mind del rei del rock’n’roll. Ho fan en forma d’acte solemne, vestits de gala, en una atapeïda plaça de poble (la de Pedraza, Segovia), envoltats de gent de totes les edats amb una cara d’emoció més que dubtosa, i davant d’un original arbre de Nadal fet amb bombos de loteria daurats –l’únic que salvo de l’espot.
L’anunci, realitzat per Pablo Berger, està subjecte a totes les lectures que un vulgui, des d’un retorn a la publicitat clàssica amb aires d’estampa nadalenca fins a la voluntat d’atraure espectadors de totes les edats gràcies a cantats populars de diverses èpoques. Però si aixequem la pàtina daurada i lluminosa d’aquest videoclip més ensucrat que el turró de Suchards, podem trobar-hi un altre significat. Si ens fixem de nou en els cantants, hi podem veure Catalunya, Astúries, Andalusia i Galícia. Potser sí que Andalusia es repeteix i al joc de cartes hi faltarien el País Basc i el centre de la Península, per equilibrar la balança. Però potser, si recordem la lletra original, resulta que les ribes peninsulars estan cantant justament a la part que falta, entomant un mea culpa de les errades comeses i recintant-li una vegada i una altra com arriben a estimar-la i a tenir-la present. You were always on my mind.
La paròdia està servida
Posaries els teus somnis a jugar després de veure això? La xarxa no ha trigat a omplir-se de comentaris i valoracions, no gaire positives, i l’humor s’ha estès com la pòlvora encesa des del dia de l’estrena, en forma de gifs animats i paròdies, com la dels cinc cantants convertits en cinc cabareteres de Moulin Rouge o en els nous Backstreet Boys:
I si hi ha Backstreet Boys, no poden faltar-hi les Spice Girls. El tema no és arxiconegut i els labials –la sincronia del so amb la boca– no són tan acurats, però fa certa gràcia veure Bustamante fent refilets i la Caballé amb veu d’adolescent. Per espantar-se, la soprano amb veu de Tina Turner a la revisió nadalenca de We are the world o amb veu d’ultratomba amb acústica “black metal”, sense que calgui explicitar el terror. També hi posa canya la mirada “heavy metal”, si bé el toc més animal li dóna la versió inspirada en The lion king. Les produccions televisives també n’han inspirat alguns “remakes”: Fraggel Rock, Amb la música adecuada i un temps de plans més curt –el que al sector es coneix com a “ritme picat”–, aconseguim uns nous crèdits inicials per a les sèries American Horror Story, convertida en Christmas Horror Story, o The walking dead.
[Publicat a DesDeLaMediterrania.cat]
Aleix Cabrera 